Hi ha un verb en català que, quan el descobreixen molts castellanoparlants, els deixa una mica descol·locats: caldre. No perquè sigui especialment complicat, sinó perquè funciona d’una manera diferent de la que esperen. El més curiós de tot és que, en castellà, no hi ha una paraula exactament igual, i això fa que al principi costi d’entendre’l del tot, encara que s’utilitzi constantment en el dia a dia.
No és exactament 'necessitar'
D’entrada, molta gent es pensa que caldre vol dir 'necessitar'. Però no ben bé. Si tu dius necessito menjar, estàs parlant d’una necessitat personal, teva. En canvi, si dius cal menjar, el sentit canvia: ja no és 'jo necessito', sinó més aviat 's’ha de menjar', 'fa falta', 'és necessari'. És una necessitat general, com una evidència o una norma que no depèn d’una persona concreta.
Un verb sense subjecte
I aquí és on ve la gràcia del verb: caldre no necessita subjecte. No cal dir qui ho necessita, simplement es diu que… cal. Per això frases com cal estudiar més, caldrà veure què passa o caldria parlar-ne sonen tan naturals en català. És una manera directa i pràctica de dir que alguna cosa toca, convé o és necessària, sense haver de donar-hi més voltes. En castellà, normalment ho expresses amb hay que o hace falta, però en català una sola paraula ja fa tota la feina.
El clàssic 'No cal'
Una de les expressions més típiques és No cal, que segurament és de les primeres que aprèn qualsevol persona que sent català al carrer. És curt, clar i resol moltes situacions.
—Porto paraigua?
—No cal.
—Fa falta que vinguis ara?
—No cal.
I ja està. És una resposta molt habitual perquè estalvia explicacions i sona totalment natural.
Un altre detall que desconcerta bastant és que caldre no es conjuga com un verb normal. No existeix jo calo o tu cales. No es diu així. Normalment, el trobaràs en formes impersonals com cal, calia, caldrà, caldria o ha calgut. És un verb que sempre flota una mica per sobre de les persones, perquè serveix per parlar del que és necessari en general, no del que necessita algú en concret.
Potser per això als castellanoparlants els costa tant al principi: perquè el castellà no té un equivalent exacte. Té maneres de dir-ho, sí, però no una paraula tan compacta i directa. I, quan aprens català, aquest verb t’obliga a canviar una mica el xip i acostumar-te a aquesta manera d’expressar obligacions o necessitats sense subjecte.
Un cop el comences a entendre, però, el veus a tot arreu: no cal patir, cal tenir paciència, cal que vinguis, ja calia. És d’aquells verbs que fan servei cada dia i que acaben sortint sense pensar. I potser per això crida tant l’atenció: perquè és simple, però diu molt amb molt poc. Caldre és una d’aquestes petites particularitats que fan el català especial.