El Tribunal Suprem ha determinat que els treballadors poden cobrar la compensació per menjar sense necessitat de presentar factura ni tiquet, sempre que aquesta dieta estigui prevista en el convenio col·lectiu. La sentència aclareix que es tracta d'una compensació fixa i no d'una despesa que l'empleat hagi de justificar, per la qual cosa l'empresa no pot imposar requisits addicionals que no estiguin expressament recollits en la norma aplicable.
La sentència resulta especialment rellevant perquè posa fi a una pràctica habitual en moltes empreses, on s'exigien justificants fins i tot quan el conveni establia una quantia fixa diària per a la cobertura dels àpats. L'alt tribunal distingeix clarament entre el reemborsament de despeses concretes i les dietes o compensacions automàtiques associades a determinades condicions laborals.
No és un reemborsament, és una dieta reconeguda
La clau jurídica de la decisió resideix en eixa diferenciació. Quan un treballador sol·licita la devolució d'una despesa extraordinària, l'empresa pot exigir factures o tiquets que acrediten el desemborsament. No obstant això, quan el conveni fixa una compensació per menjar, no es tracta d'una despesa individualitzada, sinó d'un concepte salarial o extralaboral prèviament regulat i que no cal justificar.
En aquests casos, el dret neix del propi conveni. Si la norma estableix una quantitat diària per manutenció o menjar, el treballador no ha de justificar quant ha gastat ni aportar comprovants, ha de cobrar-ho i res més. La compensació esdevé pel simple fet de treballar en les circumstàncies previstes, com jornades partides, desplaçaments o en uns torns específics.
Límites a les exigències empresarials
El Tribunal Suprem subratlla que l'empresa no pot afegir condicions que el conveni no preveu. Exigir tiquets, factures o proves de la despesa real suposaria alterar unilateralment un dret ja reconegut. La compensació, per tant, s'ha d'abonar de forma automàtica quan es compleixin els requisits establerts. La resolució tampoc introdueix canvis fiscals. Les dietes i compensacions per menjar ja compten amb el seu propi règim en l'IRPF, amb exempcions subjectes a límits legals. La sentència se centra exclusivament en la relació laboral i en la correcta aplicació dels convenis col·lectius.
Així doncs, la sentència reforça la posició del treballador i limita marges de discrecionalitat empresarial. La compensació per menjar, quan està regulada, no és una despesa a justificar, sinó un dret reconegut que ha de respectar-se en els seus termes exactes.