El Tribunal Suprem ha tornat a pronunciar-se sobre un dels assumptes que més conflictes genera entre contribuents i Administració: les sancions tributàries vinculades a deutes amb Hisenda. En diverses sentències recents, l'alt tribunal ha aclarit que no tot el que acompanya un deute tributari pot reclamar-se automàticament, especialment quan es tracta de sancions, interessos o recàrrecs. Aquesta doctrina reforça les garanties del contribuent i obliga Hisenda a justificar amb més rigor les seves actuacions.
Les resolucions del Suprem parteixen d'una idea clau: les sancions no són un simple instrument recaptatori, sinó una mesura de caràcter punitiu. Per tant, la seva exigència està subjecta a principis propis del dret sancionador, com la culpabilitat i la presumpció d'innocència.
Sancions tributàries: només si hi ha culpabilitat demostrada
Un dels punts centrals de la doctrina del Tribunal Suprem és que Hisenda només pot reclamar sancions tributàries quan acredita la culpabilitat del contribuent. No n'hi ha prou que existeixi un deute o un error en la declaració; és imprescindible demostrar que hi va haver dol, culpa o negligència.
El Suprem recorda que en matèria sancionadora regeix el principi d'“in dubio pro reo”: si existeixen dubtes raonables sobre la conducta del contribuent, la sanció ha d'anul·lar-se. Això implica que l'Administració no pot imposar sancions de forma automàtica ni basar-se en presumpcions genèriques. Ha de motivar de manera clara i concreta per què considera que el contribuent va actuar de forma culpable.
A més, l'alt tribunal insisteix que la sanció ha d'estar directament vinculada al deute tributari. Si no existeix aquesta connexió clara, o si la conducta sancionada no està degudament provada, la reclamació manca de base legal suficient.
Interessos i recàrrecs: no tot es pot derivar
Un altre aclariment important del Suprem afecta els interessos de demora i els recàrrecs del període executiu. Segons aquestes sentències, no es poden derivar automàticament a responsables solidaris o subsidiaris si no hi ha una norma legal expressa que ho permeti.
Això és especialment rellevant en procediments de derivació de responsabilitat, on Hisenda intenta reclamar a administradors, hereus o tercers no només el deute principal, sinó també sancions, interessos i recàrrecs. El Suprem ha estat taxatiu: no tot el que és accessori al deute és reclamable, i cada concepte ha de tenir una base jurídica clara i diferenciada.
En canvi, les sancions sí que es poden reclamar, fins i tot a responsables, però únicament quan es compleixin dos requisits essencials: que hi hagi una vinculació directa amb el deute i que s'acrediti de forma expressa la culpabilitat de l'afectat.
En definitiva, aquestes sentències del Tribunal Suprem marquen un límit clar a les pretensions d'Hisenda. Reforcen la seguretat jurídica del contribuent i recorden que el poder sancionador de l'Administració no és automàtic ni il·limitat, sinó que s'ha d'exercir amb rigor, proves i respecte als principis bàsics del dret sancionador.