Rodri sol descriure la seva vida com una convivència entre dues realitats. Una pertany al futbol professional, amb estadis plens i títols. L'altra conserva rutines corrents, estudis i vincles personals. Aquesta segona part no va sorgir per casualitat. Va ser la resposta d'una família que mai va voler reduir la seva formació a la pilota.
Quan ja avançava cap a l'elit, va mantenir una promesa feta als seus pares. Després d'incorporar-se al Vila-real, va començar els seus estudis a la Universitat Jaume I. Entrenava al matí i anava a classe després. En lloc d'aïllar-se com a futbolista, va compartir residència amb joves que portaven una vida diferent.
Rodri, seduït completament pel futbol
Durant aquella etapa va utilitzar bicicleta i tramvia. Més endavant va comprar un cotxe usat amb els seus estalvis. Aquesta normalitat li permetia separar el rendiment esportiu de la seva identitat. També va conèixer allà la seva futura esposa, llavors estudiant de Medicina. "Escolta, calma't. És futbol", li recordava ella quan apareixien les preocupacions.
La importància d'estudiar venia de molt abans. "El meu pare sempre va voler que fes un intercanvi en una escola secundària nord-americana durant un any. Però el meu somni de jugar a futbol ho va fer impossible", explicava Rodri. La progressió esportiva va deixar poc marge per complir aquell projecte familiar.
Rodri va relatar aquesta història a The Players’ Tribune. Tot i que el pla complet va quedar descartat, va poder viatjar a Connecticut amb 14 anys. Va passar un estiu en un campament envoltat per natura. Hi havia canoes, tendes, fogueres i un llac. No disposava de mòbil ni d'una connexió a internet.
Aquell aïllament va convertir les tasques senzilles en petits desafiaments. El seu anglès era limitat. Havia de presentar-se i trobar amics sense una pantalla. El desacord va aparèixer amb l'esport. Els altres preferien el futbol americà. "Val, nois, quan jugarem a futbol?", preguntava insistentment. La resposta: "No estem jugant a soccer, amic".
El 2010 va veure enmig del bosc el que viuria com a protagonista el 2026
L'estada va coincidir amb el Mundial del 2010. Rodri depenia dels monitors per conèixer el que havia passat amb Espanya. En assabentar-se de la derrota contra Suïssa, va sospitar que intentaven enganyar-lo. La selecció va avançar i ell va acabar trobant un ordinador des del qual seguir la final contra els Països Baixos.
Quan Iniesta va marcar, va perdre tota la calma que després mostraria sobre la gespa. "Vaig començar a cridar, vaig sortir corrent i vaig fer voltes al llac a tota velocitat. Els estatunidencs pensaven que estava boig", recordava. Per a aquell adolescent, l'escena va confirmar que el seu vincle amb el futbol era massa fort per ignorar-lo.
El seu pare no va aconseguir enviar-lo durant un curs sencer als Estats Units. No obstant això, el propòsit va sobreviure. Rodri va aprendre a desenvolupar-se sol, va continuar estudiant i va evitar viure dins d'una bombolla. Sense que l'educació desaparegués, el futbol va guanyar aquella elecció.