Raquel Sans va perdre el seu pare quan tenia quinze anys i encara recorda la dificultat d'assimilar una mort sobtada a casa. La periodista va parlar d'aquella experiència al podcast La ronda perversa, de Radiofònics, durant una conversa amb Xavi Coral, David Balaguer i Marc Morera. La pregunta sobre quina informació voldria esborrar de la seva memòria la va portar directament a aquest episodi.
"És molt difícil digerir amb quinze anys que el teu pare mori a casa", va explicar. A la pèrdua es va sumar haver de comunicar el que havia passat a la seva germana, que era a Irlanda. Sans va recordar que va necessitar molt de temps per sobreposar-se i va reconèixer que el pas dels anys havia ajudat. El seu relat conservava, però, el pes d'una absència que va arribar massa aviat.
Una pèrdua que continua present molts anys després
En aquest sentit, la seva resposta permet entendre la distància entre explicar una notícia i rebre-la en primera persona. La periodista, acostumada a explicar esdeveniments difícils, tornava a situar-se al lloc d'aquella adolescent que va haver d'afrontar una cosa per a la qual no estava preparada. El record també mostra quant pot romandre d'un moment concret, fins i tot quan després s'ha construït una vida familiar i professional.
La conversa va donar espai a aquesta experiència sense convertir-la en una història tancada amb el pas del temps. En el testimoni de Sans, haver tirat endavant conviu amb conservar preguntes i records relacionats amb el seu pare. Parlar-ne anys després permet posar paraules al que va passar, però no canvia l'edat a la qual va ocórrer ni retorna les converses que van quedar pendents entre tots dos.
L'experiència personal també entra al plató
Sans va relacionar aquella pèrdua i el naixement dels seus fills amb la seva sensibilitat davant de determinades notícies. Va explicar que les imatges de guerres, especialment quan apareixen nens i persones mortes, l'afecten d'una altra manera. També va reconèixer que alguna vegada havia necessitat que Xavi Coral continués una informació perquè ella no podia fer-ho. Una confessió que mostra la confiança necessària per compartir una responsabilitat tan exposada com presentar un informatiu.
Així doncs, la seva intervenció va acostar al públic una part de la vida que normalment queda fora de càmera. Darrere de qui explica el que ha passat hi ha també records familiars que poden reaparèixer en llegir una notícia. La serenitat que exigeix la feina conviu amb aquesta història personal, i la conversa va permetre conèixer millor des d'on afronta Sans algunes de les informacions més difícils d'explicar.