Pau Gasol va créixer en una família en la qual el bàsquet estava molt present, però els seus pares mai van plantejar l'esport com una obligació ni com un camí que havia de seguir a qualsevol preu. Quan Risto Mejide li va preguntar si havien estat ells els qui el van empènyer cap a les pistes, Gasol va ser clar: més que impuls, el que va rebre va ser suport.
Els seus pares havien jugat al bàsquet i entenien bé el que significava aquella afició, però també tenien una altra preocupació: que el seu fill no abandonés els estudis massa aviat. Per això van insistir durant anys que mantingués oberta una segona via mentre la seva carrera esportiva encara estava construint-se.
El bàsquet creixia, però els estudis seguien presents
Gasol va arribar a compaginar els entrenaments i la competició amb la carrera de Medicina. Durant un temps van conviure dos camins completament diferents: d'una banda, un esport que començava a convertir-se en una cosa molt més seriosa; de l'altra, uns estudis exigents que també li interessaven i que representaven una alternativa real.
La situació no podia mantenir-se indefinidament. El nivell competitiu va augmentar, el bàsquet va començar a exigir cada vegada més hores i va arribar el moment en què va haver d'escollir. Gasol va acabar apostant per l'esport, però no perquè els seus pares haguessin dissenyat aquest futur des de nen.
Els seus pares donaven suport sense decidir per ell
Aquí hi ha una de les claus del seu record. A casa gaudien dels seus partits i entenien la seva passió, però intentaven que l'entusiasme no eliminés altres possibilitats abans d'hora. Volien que tingués formació suficient per poder triar quan realment arribés el moment.
Gasol va acabar construint una carrera extraordinària en el bàsquet, però la seva història podria haver seguit una altra direcció. Durant una etapa de la seva joventut, Medicina no era simplement un pla teòric: formava part de la seva vida quotidiana. Aquest equilibri explica també la forma en què parla del paper dels seus pares. No recorda pressió per convertir-se en esportista professional, sinó acompanyament i una insistència constant que no descuidés la seva formació.
Finalment va triar el bàsquet perquè les circumstàncies i el seu talent van acabar portant-lo cap allà. Però abans de prendre aquesta decisió va poder mantenir dos camins oberts. I potser aquesta és una de les millors herències que reconeix dels seus pares: no escollir per ell, sinó donar-li prou suport i educació perquè arribat el moment pogués fer-ho per si mateix.