María té 30 habitatges de lloguer a Catalunya i rebutja que la seva activitat es descrigui com cobrar rendes sense fer res. La propietària va explicar a El Español que també ha intervingut personalment en el manteniment dels seus immobles: "He pintat i reformat amb les meves pròpies mans". La seva queixa apunta al reconeixement d'aquesta dedicació, que considera inseparable de la gestió del patrimoni del qual obté els seus principals ingressos.
En aquest sentit, resumeix el seu malestar amb una frase: "Em molesta molt que em diguin que no treballo". Segons el seu testimoni, la seva jornada comença a les vuit del matí i està ocupada per les obligacions relacionades amb els pisos. També assegura que els seus lloguers s'ajusten a l'índex de referència o estan per sota. Són afirmacions amb les quals defensa com desenvolupa una activitat que manté des de fa dues dècades.
Trenta habitatges i una gestió que reivindica com a feina
La mida de la seva cartera permet entendre la dimensió del que planteja. Cada habitatge constitueix una relació de lloguer diferent, amb els seus pagaments, comunicacions i necessitats de conservació. Tenir 30 pisos multiplica els assumptes que poden coincidir en un mateix període. La seva defensa es recolza precisament en aquesta gestió: considera que l'ingrés mensual també porta associada una feina que queda fora de la xifra de propietats.
D'aquesta manera, convé distingir entre el patrimoni acumulat i les tasques necessàries per administrar-lo. El primer explica la capacitat d'obtenir rendes; les segones, el temps destinat a mantenir aquesta activitat. María centra la seva reivindicació en aquest segon aspecte. No ofereix un desglossament complet d'hores, despeses i ingressos, però sí que descriu una implicació personal que inclou tant treballs de reforma com l'atenció a conflictes.
Els impagaments l'han duta a començar a vendre
Entre els problemes que relata figuren dos inquilins que, segons assegura, acumulen un any sense pagar. Afirma que està recorrent als seus estalvis i que també espera compensacions de la Generalitat. Aquest desgast l'ha duta a començar a vendre part dels seus immobles. La seva decisió, tal com la presenta, respon a la decepció amb una activitat que continua sent la seva principal font d'ingressos.
Així doncs, el seu testimoni combina una defensa de la feina que fa amb un canvi d'estratègia sobre les seves propietats. Vendre significa reduir l'exposició al lloguer i també les gestions vinculades als habitatges que surtin de la seva cartera. En el seu relat, ambdues qüestions van unides: reivindica la dedicació que exigeix mantenir els pisos mentre comença a desprendre-se'n.