“Al lloc on has estat feliç no hauries de provar de tornar”. La frase de Joaquín Sabina resumeix una manera d'entendre la memòria, el pas del temps i també la infància. En més d'una ocasió, el cantautor ha reflexionat sobre els seus anys a Andalusia i sobre el que significa mirar enrere sense caure en la trampa de la nostàlgia.
Sabina ha explicat que tornar físicament als escenaris de la infantesa no garanteix retrobar-se amb el que un va ser, més aviat serveix per trobar decepció. El temps transforma els llocs i, sobretot, transforma les persones. Els carrers poden continuar allà, les façanes poden semblar intactes, però la mirada ja no és la mateixa i els sentiments tampoc.
La memòria no és un lloc físic
Quan l'artista parla de no tornar, no ho fa des del rebuig, sinó des de la lucidesa. “El que va ser ja no és, per més que ho busquis”, ha assenyalat en alguna reflexió. La felicitat viscuda pertany a un moment concret, a una edat, a unes circumstàncies irrepetibles i a alguna cosa que, com el temps, passa per no tornar. Intentar reviure exactament aquesta emoció pot convertir-se en una frustració que es repeteix fins que un accepta que això no tornarà.
Sabina compara aquesta recerca amb “voler atrapar el fum amb les mans”: una cosa impossible. El record idealitza, suavitza i reordena l'experiència. El present, en canvi, imposa la seva pròpia veritat. En el cas del músic, la infància forma part del relat personal que ha nodrit moltes de les seves cançons. Però aquest passat no es converteix en refugi permanent, sinó en matèria literària i emocional que es transforma amb els anys.
Viure sense quedar atrapat en la nostàlgia
Sabina ha defensat en diverses entrevistes que l'escenari mai no va ser un salvavides emocional, sinó part de l'ofici. Aquesta mateixa lògica s'aplica als llocs de la joventut: formen part del camí, però no són estacions on quedar-se ancorat. La frase sobre no tornar al lloc on un va ser feliç no implica renunciar a la memòria, sinó assumir que la vida avança. El temps no perdona, diu, i ho fa sense dramatisme, com qui accepta una llei natural.
Així doncs, en el seu discurs més recent, l'artista es mostra en pau amb el seu recorregut vital. Sense amargor ni ressentiment, però també sense idealitzacions ingènues. El passat existeix, però no es pot habitar de nou. I potser, per a Sabina, aquí rau la veritable maduresa.