Joan Roca ha convertit la cuina familiar en una de les grans històries de la gastronomia mundial, però hi ha una figura que continua mantenint intacta la seva rutina malgrat el pas dels anys: la seva mare, Montserrat Fontané. Quan li van preguntar si alguna vegada havia pensat a retirar-se, el xef va ser contundent: "No, no, no vol. I ho hem intentat diverses vegades!". Per a ella, deixar la cuina no sembla formar part dels plans.
L'explicació té molt a veure amb la manera en què ha viscut sempre. Els pares de Joan, Josep i Jordi Roca han residit durant dècades just a sobre de Can Roca, el restaurant familiar de Girona. El negoci, per tant, mai va ser simplement un lloc de treball: era també casa seva, la seva rutina i el punt al voltant del qual s'organitzava tota la família.
La cuina continua sent el seu lloc natural
Joan explica que la seva mare ja no treballa totes les hores que treballava abans, però continua apareixent durant el servei, prova les cassoles i posa en marxa alguns guisats. Ho fa perquè vol i perquè continua gaudint del contacte diari amb la cuina.
Can Roca també manté una importància enorme per als tres germans. Cada dia hi mengen juntament amb membres del seu equip, i Montserrat continua ocupant-se de tots d'una manera molt semblant a com ho va fer sempre amb els seus propis fills. Joan assegura que els treballadors acaben convertint-se també, en certa manera, en part d'aquesta família.
Els seus fills prefereixen no tocar allò que van construir els seus pares
Els Roca sempre han tractat Can Roca d'una manera diferent a la resta dels seus projectes gastronòmics. Joan l'ha definit com una institució familiar que han preferit no modificar. Allà la seva mare ha continuat preparant plats tradicionals, inclòs l'arròs a la cassola, pràcticament de la mateixa manera des que va obrir el restaurant. Aquesta continuïtat explica també per què resulta tan difícil imaginar una jubilació convencional. Per a Montserrat, cuinar no ha estat únicament una professió desenvolupada durant dècades, sinó una manera d'estar a prop dels seus fills, de la seva família i de les persones que treballen amb ells. Joan parla d'ella com a transmissora de valors com l'hospitalitat, la generositat, l'esforç i la capacitat de compartir.
Per això, encara que els seus fills hagin intentat convèncer-la per abaixar definitivament el ritme, ella es resisteix. Pot treballar menys hores i delegar cada vegada més tasques, però continua entrant a la cuina. En una família que ha construït bona part de la seva vida al voltant dels fogons, jubilar-se no significa simplement deixar una feina: suposaria abandonar una rutina que per a Montserrat continua sent part essencial de la seva vida.