La reflexió de Joan Manuel Serrat sobre la jubilació ha tornat a ressonar amb força entre els qui observen com l'edat transforma la relació de la societat amb la resta de les persones. El cantautor, allunyat ja dels escenaris després de la seva retirada, ha deixat una lectura que transcendeix l'artístic per endinsar-se en una qüestió profundament social com la visibilitat de la gent gran.
Serrat descriu una sensació que molts jubilats reconeixen amb facilitat. La retirada laboral no sempre implica únicament el final de l'activitat professional, sinó també un canvi brusc en la manera en què l'entorn percep l'individu. Per a l'artista, el problema no rau en jubilar-se, sinó en el que la jubilació arrossega simbòlicament i com això afecta a com et veu la societat.
La jubilació com a pèrdua d'espai i pes social
En les seves paraules emergeix una idea especialment contundent. “Es retira també el dret a ser visible i s'acaba convertint en un ésser invisible”. L'afirmació no apunta a una situació administrativa, sinó a un fenomen social que afecta milions de persones en abandonar el mercat laboral. La jubilació, en aquest cas, no només posa fi a una rutina, sinó que altera els mapes vitals que organitzen el dia a dia. Desapareixen estructures, rols, dinàmiques i relacions que durant dècades van definir la identitat quotidiana. L'impacte psicològic d'aquest trànsit sol quedar en un segon pla dins del debat públic.
Serrat subratlla, a més, un matís que introdueix una crítica directa al context cultural contemporani. El cantautor considera que hi ha una tendència social a desplaçar progressivament els qui assoleixen determinades edats, com si la utilitat estigués estrictament vinculada a la productivitat econòmica. És el que s'anomena edatisme.
“No penso renunciar a la meva visibilitat”
Davant d'aquesta lògica, el cantautor reivindica una postura activa. «Jo no penso renunciar a la meva visibilitat ni al meu dret a ser útil». Unes paraules que introdueixen un enfocament que connecta amb un debat cada vegada més present en societats envellides com ho és el paper de la gent gran més enllà de l'ocupació. La utilitat, en aquest marc, deixa d'entendre's únicament en termes laborals. Sinó que va molt més enllà i transcendeix al dia a dia.
Aquest tipus de reflexions adquireixen rellevància en un context marcat per l'envelliment progressiu de la societat. La longevitat creixent obliga a replantejar conceptes tradicionals d'activitat, participació i presència pública. Així doncs, la visió de Serrat no es limita a una experiència personal. Funciona com una radiografia d'un fenomen social més ampli, on la jubilació pot esdevenir una frontera simbòlica entre la visibilitat i l'oblit.