Tenir dos fills no significa criar dues versions d'una mateixa persona. Jair Domínguez ho ha comprovat a casa, on observa dues maneres molt diferents d'afrontar pràcticament les mateixes situacions. Un dels seus fills té un caràcter molt més expansiu i entusiasta, mentre que l'altre comparteix amb ell una manera de ser més continguda i analítica.
El comunicador català va parlar d'aquestes diferències en una entrevista amb VilaWeb, però l'interessant va més enllà de l'anècdota familiar. Les seves paraules reflecteixen una cosa que molts pares descobreixen amb el temps: fins i tot creixent sota el mateix sostre, amb normes semblants i compartint bona part de les seves experiències, cada fill desenvolupa una personalitat pròpia.
Dos germans poden viure la mateixa infància de manera diferent
Les celebracions familiars en són un bon exemple. Hi ha nens que gaudeixen especialment del Nadal, Halloween o qualsevol data que trenqui la rutina, mentre d'altres viuen aquests moments amb molta més distància. Això no significa que uns gaudeixin i d'altres no, sinó que expressen la il·lusió de maneres diferents.
Domínguez sembla haver après precisament a observar aquestes diferències sense convertir-les en un problema. En un reconeix una alegria espontània que li resulta especialment atractiva; en l'altre identifica trets més propers a la seva pròpia personalitat.
Criar també significa deixar espai al caràcter
Una de les temptacions habituals dels pares és pensar que determinats comportaments són conseqüència directa de com han educat els seus fills. Però la convivència ensenya aviat que el temperament també hi juga un paper important. Dos germans poden rebre els mateixos estímuls i reaccionar de forma completament diferent. Un buscarà conversa i activitat; un altre necessitarà més espai. Un mostrarà immediatament el que sent; l'altre ho processarà de manera més reservada. Acceptar aquestes diferències pot evitar comparacions innecessàries. No tots els nens necessiten convertir-se en el més sociable, el més entusiasta o el més expressiu de la família.
L'experiència de Jair Domínguez apunta precisament en aquesta direcció. En lloc d'esperar que els seus fills s'assemblin entre ells, sembla gaudir descobrint qui és cadascun. I potser aquí hi ha una de les parts més interessants de criar: comprovar que, per molt que comparteixin cognom, casa i educació, cada fill acaba trobant una manera completament pròpia de mirar el món.