Ferran Torres ha mostrat una cara més personal després de convertir-se en un dels grans protagonistes d'Espanya. El davanter del Barça ha parlat d'una etapa de la seva infància que recorda amb claredat: el divorci dels seus pares quan tenia 12 o 13 anys, un moment que va coincidir a més amb el seu ingrés a la residència del València.
El futbolista ha reconegut que allò va ser un cop que no va saber gestionar. Era molt jove, estava lluny de casa durant bona part de la setmana i no trobava la manera d'explicar el que li passava. Cada diumenge, quan arribava el moment de tornar a la residència, es posava a plorar perquè sabia que no tornaria a veure la seva família fins a diversos dies després.
Una adolescència marcada per la separació
Ferran ha explicat que fins i tot sentia vergonya a l'hora d'explicar per què estava vivint aquella situació. Preferia inventar explicacions abans que reconèixer que els seus pares s'havien separat. A aquesta edat, encara no tenia eines emocionals per entendre el que havia passat i va acabar tancant-se en si mateix mentre intentava mantenir el ritme d'una formació esportiva cada vegada més exigent.
Amb el temps, aquella etapa va acabar obligant-lo a madurar abans del que estava previst. Viure en una residència, competir per fer-se un lloc i aprendre a conviure amb la distància familiar van fer que assumís responsabilitats molt aviat. El mateix jugador reconeix ara que va ser un període dur, però també un dels que més van influir en la persona que va acabar construint.
El futbol va acabar convertint-se en refugi
La història ajuda també a entendre algunes de les capes que existeixen darrere del personatge competitiu que Ferran mostra sobre la gespa. La seva carrera ha estat marcada per canvis de club, crítiques i moments d'enorme pressió, però aquella experiència adolescent li va ensenyar a conviure amb situacions que no podia controlar i a seguir endavant fins i tot quan emocionalment no estava preparat.
Ara, després d'assolir un dels grans moments de la seva carrera amb Espanya, Ferran parla d'aquell nen amb una altra perspectiva. No presenta el dolor com una cosa positiva, però sí que reconeix el que va aprendre d'ell. La separació dels seus pares va ser un xoc, la residència va ser dura i els diumenges estaven plens de llàgrimes. Anys després, entén que aquella etapa va accelerar la seva maduresa i va deixar una empremta decisiva en la seva manera d'afrontar la vida i el futbol.