Ferran Torres es troba en el millor moment de la seva carrera professional, amb molta diferència. Després d'uns anys marcats per les constants crítiques, aquest estiu es va reivindicar amb el seu gol a la final del Mundial contra l'Argentina, que va permetre a Espanya conquerir la seva segona estrella, i convertir-se en una llegenda del país, a l'altura d'Andrés Iniesta. I va prendre la polèmica decisió d'abandonar el Barça, un any abans que finalitzés el seu contracte, per signar pel Paris Saint-Germain.
Luis Enrique el va convèncer perquè seguís l'exemple d'Ousmane Dembélé, de Leo Messi o de Neymar Júnior, i les coses no li han pogut anar millor. La seva adaptació a la capital de França ha estat immediata, i ha assegurat que es troba molt còmode, i que no troba a faltar la seva vida a la ciutat comtal. A part, està signant grans actuacions en el seu nou equip, on ja s'ha guanyat un lloc com a titular, a base de gols i d'assistències.
En una entrevista amb la revista 'Panenka', el davanter de 26 anys va repassar els seus inicis en el món del futbol, i com es va enamorar de la pilota. I, en el seu cas, ho va fer jugant cada dia, i durant moltes hores, al jardí de casa seva, utilitzant els seus gossos com a defensors, als quals havia de regatejar. "Jo sortia poc perquè, gràcies a Déu, visc en una casa amb una planta baixa i tenia allà la meva porteria, els meus gossos, que feien de defensors, i podia jugar i passar-m'ho bastant bé", va començar relatant.
"Jugava a totes hores. A sobre tenia un gos que només feia que intentar treure'm la pilota, i això al final ajuda. Jo vaig començar jugant a futbol sala, al meu col·legi, a l'EPLA. Només va ser un any, però aprens molt perquè és diferent del que és el futbol 7 i el futbol 11, i em va servir molt. Quan estàs vivint aquesta època no penses que seràs futbolista de Primera Divisió. Jo crec que tots comencem, més que perquè ens agrada, per estar amb els amics, per jugar amb ells i passar-t'ho bé. Però d'aquestes èpoques sí que hi ha moments que se't queden marcats, dels que no se t'obliden. La veritat és que vaig passar una molt bona infància", va prosseguir Ferran, intentant no caure en l'emoció de la nostàlgia.
"Als set anys, en prebenjamins vaig entrar al València. Hi vaig una mica a l'aventura. Per un partit que estava jugant a l'escola, em van dir que anés a fer les proves. Vaig anar a fer les proves, que era un partit entre gent que estaven captant, i em van fitxar. Amb 12 anys, vaig passar a Infantil A, i aquell estiu vaig créixer 12 centímetres. Què passa? Que jo arribo a València en pretemporada i no sabia ni controlar una pilota, estava maldestre, queia corrent jo sol... Aquí sí que pensava que se m'acabava el futbol, que no servia. Aquell mateix any vaig agafar la mononucleosi, i a partir d'aquell moment, quan em vaig recuperar, va ser tot cap amunt: em van pujar d'equip i fins al dia d'avui", va sentenciar el jugador nascut a Foios, que també va tenir una breu aventura pel Manchester City.