Ferran Torres ha parlat d'una de les etapes més difícils de la seva infància com el divorci dels seus pares quan tenia 12 o 13 anys. El davanter del Barça reconeix que aquell moment va ser un xoc perquè encara era massa petit per entendre el que estava passant i no disposava d'eines per gestionar una ruptura familiar que va canviar per complet la seva rutina.
La separació va coincidir a més amb la seva entrada a la residència del València. Encara que vivia relativament a prop, va decidir instal·lar-s'hi per continuar la seva formació al costat d'altres joves. La situació li generava vergonya i evitava explicar als seus companys per què estava intern. Va arribar fins i tot a inventar-se que Foios estava molt més lluny per no haver de parlar del veritable motiu.
Els diumenges eren el pitjor moment de la setmana
El moment més dur arribava cada diumenge a la nit. Després de passar el cap de setmana amb la seva família, un dels seus pares el portava novament a la residència. Ferran sabia que no tornaria a veure'ls fins al divendres o el dissabte següent i es posava a plorar. Tenir-los geogràficament a prop, però emocionalment lluny, feia encara més difícil aquell comiat setmanal.
"Era plorar, plorar i plorar", ha recordat. El futbol es va convertir llavors en una mena de refugi. Durant la setmana entrenava, estudiava i convivia amb altres nois que també estaven lluny de les seves famílies. Aquesta bombolla esportiva li va permetre concentrar-se en un objectiu, encara que no va eliminar el dolor que sentia cada vegada que tornava a la residència.
Una experiència que el va obligar a madurar abans
Amb els anys, Ferran ha après a mirar aquella etapa des d'una altra perspectiva. No nega com de difícil va ser ni pretén romantitzar-la, però entén que el va obligar a desenvolupar autonomia molt aviat. Va haver d'aprendre a conviure amb la tristesa, organitzar la seva vida lluny de casa i trobar suport en persones que travessaven situacions semblants.
El davanter considera que aquella experiència va contribuir a formar la persona que és avui. El nen que plorava cada diumenge va acabar convertint-se en futbolista professional, però la ferida familiar va quedar com un dels records més intensos de la seva adolescència. Ferran en parla perquè entén que madurar no sempre significa deixar de sentir, sinó aprendre a conviure amb emocions que en aquell moment semblaven impossibles d'explicar. Per això, quan recorda aquella època, no parla només de futbol: parla de por, silenci, distància i adaptació, d'un adolescent que va haver de fer-se fort abans d'hora mentre perseguia un somni molt gran.