Emma Vilarasau va poder deixar de compartir pis als 29 anys perquè el seu sou d'actriu li permetia pagar un lloguer sola. No recorda aquella etapa com un moment de grans ingressos, sinó com una independència que podia sostenir amb la seva feina. En comparar-la amb les dificultats dels qui intenten emancipar-se ara, la intèrpret troba un exemple concret del deteriorament de les condicions de vida entre generacions.
"Abans podia treballar d'actriu i viure sola de lloguer", va explicar en una entrevista amb VilaWeb. La conversa, amb motiu de l'obra Els fills, abordava el món que rebran les noves generacions. Per parlar d'economia, Vilarasau va recórrer a la seva experiència: havia compartit habitatge de jove, però va arribar un moment en què va poder assumir la despesa pel seu compte.
Un sou que permetia tenir una casa pròpia de lloguer
En aquest sentit, el seu record planteja una comparació que va més enllà de quant costava un pis. La qüestió és quin marge deixava el salari per organitzar una vida independent. Pagar l'habitatge sense compartir-lo permet decidir on viure i com distribuir l'espai quotidià. Quan aquesta despesa absorbeix gairebé tots els ingressos, disposar de feina deixa de ser suficient per fer el pas amb tranquil·litat.
Les dades de l'Observatori d'Emancipació del Consejo de la Juventud de España permeten dimensionar aquesta dificultat. En el seu balanç de 2025, publicat el maig de 2026, va situar l'emancipació juvenil en el 14,5%. També va calcular que el lloguer mitjà d'un habitatge assolia els 1.176 euros mensuals, equivalents al 98,7% del salari mitjà d'una persona jove. Són xifres estatals que ajuden a entendre l'obstacle econòmic de viure sol.
La preocupació pels qui venen darrere
D'aquesta manera, Vilarasau vinculava l'habitatge amb una preocupació més àmplia: els salaris estancats, l'encariment de la vida i la desesperança que percep entre els joves. També reconeixia que molts es mobilitzen i s'impliquen en diferents causes. La seva reflexió incloïa el cansament de reclamar canvis sense veure resultats i la falta de temps per organitzar-se mentre s'atenen les obligacions diàries.
Així doncs, aquell lloguer que va poder pagar amb el seu sou funciona com una mesura senzilla de l'autonomia. La comparació obliga a mirar quant queda després d'abonar l'habitatge per a menjar, transport, subministraments o imprevistos. Tenir ingressos i poder construir una vida independent haurien de ser passos connectats; quan se separen, emancipar-se es converteix en una decisió cada vegada més difícil.