El triangle geogràfic format per la província italiana de Friül; la República d’Eslovènia i la península croata d’Ístria ha estat una de les regions més disputades de la història d’Europa. La vall del riu Isonzo (en italià) o Soci (en eslovè), és la costura que —a la vora de la Mediterrània— connecta les dues Europes, l'oriental —de tradició grega i bizantina— i l'occidental —de fàbrica romana i carolíngia. I això es el que vàrem anar a “descobrir”. Aquesta intersecció de mons que, des de l’inici de la història s’han disputat el control d’aquest passadís: celtes gàl·lics, celtes il·liris, romans, eslovens carantanis, magiars, bavaresos, carolingis, venecians, austríacs, francesos, italians, iugoslaus i croats.
Però la nostra “aventura eslovena” anava més enllà. La immersió en la riquíssima història d’aquest enigmàtic triangle es completaria amb la “descoberta” dels seus grans espais naturals. I a la “descoberta” d’Aquileia, Udine, Kovarid, Mostar-na-Soci, Bled, Ljubljana, Portoroz, Porec, Rovinj, Pula i Triestre; i sumariem la “descoberta” de l’enigmàtic delta del riu Isonzo; dels espectaculars llacs dels Alps Julians; de l’impressionant sistema de coves soterrànies dels Alps Dinàrics; dels suggerents camps de vinyes de la regió dels Nanos; i de la retallada costa de la península d’Ístria, formada per dotzenes de misterioses platges de còdols.
En el següent viatge anirem a Sevilla. Apuntat aquí i no t'ho perdis!
Primera jornada de la nostra aventura eslovena. El Friül: Aquileia i Udine
La nostra “aventura eslovena” va començar en terra italiana. A la província autònoma de Friül. Després d’aterrar a Venècia, ens vàrem desplaçar fins a la enigmàtica Aquileia, al delta del Isonzo. En temps de la Lloba Capitolina, va ser una de les cinc ciutats més poblades de l’Imperi. En canvi, actualment és un petit poble d’uns mil habitants, però amb una monumental basílica paleocristiana que exhibeix els mosaics romans millor conservats del món (segle V). Sortint de l’enigmàtica Aquileia, vam passar la resta de la jornada a la coqueta Udine, capital de la província i receptacle de curiosos edificis —com la Loggia del Lionello— de l’època medieval veneciana.
Segona jornada. Entrem a Eslovènia. Kovaric i Most-na-Soci
A l’inici de la segona jornada ja vam trepitjar terra eslovena. Només sortir d’Udine, vam travessar la frontera i ens van endinsar per una carretera de muntanya fins al poble de Kovaric; escenari de diverses batalles de la Primera Guerra Mundial (1914-1918). A Kovaric ens esperava l’Aurora, una mestra d’escola empordanesa que, fa uns anys, l’amor va portar fins a aquest remot racó d’Eslovènia. L’Aurora ens esperava davant de la seva casa, una bonica construcció d’arquitectura local —anomenada “la Catalana”— i ens va guiar a través d’un fantàstic espai que explica i recrea els terribles enfrontaments entre austrohongaresos i italians que, ja fa un segle, es van produir en aquella zona.
Després de l’enriquidora experiència de Kovaric, ens vàrem dirigir a un altre poble de muntanya, Mostar-na-Soci; i ens vàrem embarcar en un vaixell per a navegar a través dels llacs que formen els congosts del riu Soci en aquella oculta regió. I després de dinar en un històric establiment del poble, vam pujar al tren per a dirigir-nos a Bled, a la falda dels Alps Julians. Aquell viatge va ser una autèntica experiència immersiva a través del túnel del temps. Des de la validació dels bitllets, en un despatx pulcre i ordenat però que era una escena viva de l’època austrohongaresa; fins als sobris vagons del tren, que et transportava als anys del mariscal Tito.
Tercera jornada. Bled i els Alps Julians
La tercera jornada va començar a Bled. Ens allotjàvem en un hotel que a l’inici de la seva història havia estat un centre de sojorn per als alts funcionaris del règim de Tito; i que, tot i les encertades reformes i actualitzacions, conservava certa traça del seu passat que el feia atractiu i enigmàtic a parts iguals. Aquella jornada la vam dedicar a “descobrir” el llac de Bled, amb una navegació amb les tradicionals “pletnes” —una mena de góndoles que fa generacions que són pilotades per les mateixes famílies—. Amb les “pletnes” vam “descobrir” l’illa lacustre i la seva basílica de la Mare de Déu. Allà vam estirar la corda de la campana per a, segons la tradició, veure complerts els nostres desitjos.
Després de dinar en una sala gòtica del restaurant del castell —sobre un penyal que domina tota la vall— ens vam dirigir a l’altre gran llac de la zona, el Bohinj, i amb el telefèric que parteix de la seva riba, vàrem ascendir fins a les pletes de Vogel, a quasi 2.000 metres d’altitud, per a contemplar la immensa paret natural formada pel Triglav —la muntanya més alta del país i que, pràcticament, separa les velles Carniola (l’actual Eslovènia) i Caríntia (l’actual Àustria)—. De nou a les ribes del llac, vàrem “descobrir” una petita església —discretament oculta entre la mata boscosa— que conserva i exhibeix uns intrigants frescos romànics de figures evocadores i amenaçadores a parts iguals.
Quarta jornada. Ljubljana i Alps Dinàrics: la capital i les coves de Predjama
A l’inici de la quarta jornada vam deixar Bled i la zona dels Alps Julians per a dirigir-nos al centre del país. En poc més d’una hora (Eslovènia és un país territorialment més petit que Catalunya) vam ser a Ljubljana, la capital, i allà vam “descobrir” la part històrica de la ciutat; que es conserva tal com era a l’època austrohongaresa (segle XIX). Ljubljana —una Viena a escala— ens va regalar els seus ponts sobre el riu; el seu centre històric d’estil Habsburg i el seu Mercat Central. Finalment, Ljubljana ens va mostrar la seva fesomia més amable i a la vegada més seva; i ens va regalar una excel·lent immersió en la gastronomia eslovena en un dels millors restaurants del país.
A la tarda, camí de la costa, ens vam aturar a les espectaculars coves de Predjama i les vam recórrer amb el seu tren-groc interior. Aquest sistema de coves, que es completa amb les de Skocje, a l’altra cara de la serralada, és un dels més espectaculars del continent. Quilòmetres de passadissos i de grans sales, pacientment excavats per l’aigua i profusament adornades per milers d’estalactites i estalagmites de mil dimensions, conformen un grandiós espectacle natural. La ruta va culminar amb la “descoberta” de l’única espècie animal que ha estat capaç d’adaptar-se a aquell medi: una mena de serp cega, blanca i de poca llargada que fa milions d’anys que habita en aquelles coves.
Cinquena jornada. Ístria. Porec/Parenzo i la tràgica història d’Ístria
La cinquena, sisena i setena jornades les vam anomenar —particularment— “l’aventura istriana”. Des del camp-base de Portoroz (en eslovè) o Porto-rosso (en venecià) al nord de la península d’Ístria i una les poques ciutats costaneres d’Eslovènia (el país només té 40 quilómetres de costa); vam recórrer tota la costa occidental, a la recerca dels testimonis d’una tràgica història recent. Ístria, país de convivència, durant segles, entre croates —de tradició eslava— i venecians —de tradició romana— va esdevenir un dramàtic laboratori de neteja ètnica. Primer dels feixistes italians cap a la població d’origen croat. I després dels comunistes iugoslaus cap a la població d’origen venecià.
Durant aquella jornada vam “descobrir” la petita ciutat costanera de Porec (en croata) o Parenzo (en venecià). Porec/Parenzo, edificada sobre una petita península que la protegia dels seus enemics, conserva el traçat viari de l’època romana i els seus carrers i places ens van mostrar els casalots de les antigues elits mercantils venecianes, avui testimonis d’un passat ric que va desaparèixer quan la Mediterrània va perdre la centralitat del món. I ens va mostrar l’enigmàtica Basílica Eufrasiana, un edifici religiós paleocristià (segle V). Porec/Parenzo també ens va regalar una extraordinària experiència gastronòmica en un restaurant del port de la ciutat especialitzat en peix.
Sisena jornada. Skocjan i Vipava: coves, gastronomia i enologia
La sisena jornada va ser la del retorn a la “vella Eslovènia”. Des de Portoroz/Porto-rosso ens van endinsar, de nou, a la regió dels Alps Dinàrics —al Karst de Nanos— per a “descobrir” els camps de vinyes i “submergir-nos” en la cultura enològica eslovena. No obstant això, abans vam fer una “immersió” en les coves de Skocjan, d’una brutal espectacularitat. Dues hores a les entranyes de la muntanya, per un recorregut a través de sales d’una extraordinària grandiositat, solcades per un riu subterrani —d’una bravura inquietant— que, en sortir a superfície, es dirigeix cap a la Mediterrània per a desembocar prop de la ciutat italiana de Trieste.
A la regió dels Nanos, ens van “submergir” de nou en la cultura gastronòmica eslovena, en un dinar que vam “celebrar” en una vella casa de camp que, durant els segles XVIII i XIX, havia estat un dels grans cellers de la zona. En l’actualitat és un restaurant guardonat que suma alta cuina i arquitectura històrica. Tot seguit ens vam desplaçar a una altra casa de camp, molt propera, que conservava la seva naturalesa de celler. Ho vam fer passejant entremig dels ceps d’aquelles vinyes, mentre la nora de la casa ens il·lustrava sobre les característiques i qualitats del vi de Vipava. Vam culminar aquella experiència amb un fantàstic tast de vins i conyacs d’aquell celler.
Setena jornada. Ístria. Rovinj/Rovingno, Pula i Piran
La setena jornada la vam destinar a “descobrir” l’extrem sud de la península d’Ístria, en territori croata. Partint del camp-base de Portoroz/Porto-rosso; ens vam dirigir a l’elegant ciutat de Rovinj/Rovingo; amb un extraordinari casc històric que fa que sigui una Venècia a escala. A Rovinj/Rovingo ens esperava la Inka, una tècnica en turisme croata que havia viscut —sent una nena i en primera persona— la Guerra dels Balcans; i que ens va explicar el perquè —el de debò— d’aquell conflicte i com el va patir la població civil. Rovinj/Rovingno també ens va regalar una experiència gastronòmica inoblidable. Vam dinar en un restaurant guardonat de la part històrica especialitzat en peix.
La jornada va continuar a Pula, la capital d’Ístria i la ciutat amb més patrimoni monumental de l’època romana. A Pula ens vam passejar pel voltant de l’amfiteatre i pels carrers i carrerons de la part històrica. La jornada va concloure a Piran/Pirano, a tocar de Portoroz/Porto-rosso; una petita ciutat abocada al mar, dotada d’una extraordinària bellesa arquitectònica. Piran/Pirano ens va acomiadar mentre el sol s’ocultava a l’horitzó; allà on, durant segles, la mare Venècia, cada vespre, va acotxar la costa Ístria amb un mantell d’estelles i va enviar el petó de bona nit a través de les ones de l’Adriàtic.
Vuitena jornada: Triestre, la nostàlgica “signora” de l’Adriàtic
La vuitena i darrera jornada la vam viure a Triestre, la nostàlgica “signora” de l’Adriàtic i la ciutat més disputada d’Europa durant els dos darrers segles. La “signora” de l’Adriàtic i capital cafetera d’Europa; ens va rebre amb un temps rúfol; però això no es va aturar per a recórrer els carrers i places de la seva part històrica. I sobretot, aturar-nos a fer un cafè en una de les cafeteries històriques —fundades a l’època austrohongaresa (segle XIX)— i en calma i a través dels vidres, veure passar la vida que transcorria per la Piazza de la Unità d’Itàlia; una de les més grans i elegants del país, mentre posàvem en ordre els records de la nostra “aventura eslovena”.
Per descobrir la resta d'Experiències El Nacional, visita el web de Viatges Viñolas o contacta al següent correu: elnacional@vinolas.com
Experiències El Nacional són viatges únics dissenyats, creats i impulsats gràcies a la col·laboració d’un triangle essencial: Marc Pons, articulista, historiador, dissenyador de l’itinerari i professor-acompanyant del grup; Viatges Viñolas, responsable de la gestió de serveis i seguiment diari del viatge i ElNacional.cat, impulsor i difusor del projecte.