Carlos Latre porta pràcticament tota la seva vida fent riure, tot i que el seu primer escenari va estar molt lluny de la televisió. Abans de convertir-se en un dels imitadors més coneguts del país, ja utilitzava les veus i l'humor dins de casa. La seva infància va estar marcada per les entremaliadures, fins al punt que la seva pròpia mare va arribar a definir-lo, amb humor, com un nen especialment inquiet però també molt simpàtic.
El mateix Latre va recordar aquella etapa en una entrevista amb Pronto publicada el 2022. Va explicar que va tenir una infància molt feliç envoltat dels seus pares, cosins i amics, tot i que va reconèixer que era “un trasto” i que el castigaven amb freqüència. Tot va començar a canviar quan va descobrir les imitacions: “Quan vaig començar a fer imitacions i humor, van canviar els càstigs per: ‘Puja a la cadira i fes el xou’”.
Dels càstigs a convertir-se en l'espectacle de casa
Aquelles actuacions improvisades van acabar convertint-se en un costum familiar. Latre trobava en l'humor una manera de cridar l'atenció, però també de connectar amb els qui tenia al voltant. Canal Sur va recordar el 2022 que ja de petit gaudia pujant a una cadira per fer imitacions i que alguns dels seus primers referents van ser Los Morancos, Cruz y Raya, Martes y Trece i Julio Sabala.
El seu interès per copiar veus va aparèixer, per tant, molt abans de convertir-se en una professió. També estava molt lligat a la música: sent encara molt petit cantava cançons de Parchís i, més endavant, va començar a fixar-se en artistes i personatges televisius que després intentava reproduir davant de la seva família.
Una afició infantil que va acabar convertint-se en professió
Amb els anys, aquelles imitacions van deixar de ser un joc domèstic. Latre va començar professionalment a la ràdio i, a finals dels anys noranta, va fer el salt a televisió. La seva aparició a Crónicas Marcianas va acabar convertint-lo en una figura popular gràcies a una capacitat extraordinària per reproduir veus, gestos i personatges.
El curiós és que bona part d'aquest camí pot rastrejar-se fins a aquelles tardes familiars. Abans d'escenaris, platós i centenars de personatges, hi havia un nen castigat que va descobrir que fer riure podia canviar completament l'ambient de casa. El que va començar com una forma d'escapar d'una reprimenda va acabar convertint-se, literalment, en la seva professió.