Anem a la Dordonya; i, més concretament, al Perigord Negre; un dels territoris del vell país de Llemotges, al centre de l’actual estat francès. El Perigord i el país de Llemotges tenen una extraordinària i, al mateix temps, desconeguda relació amb Catalunya. Conclosa l’edat mitjana i coincidint amb la gran crisi política i econòmica francesa del segle XVI, es produiria una formidable emigració llemosina a Catalunya, llavors terra de promissió. Els llemosins, en particular, i els occitans en general van duplicar la població i quadruplicar la producció del nostre país; i, en l’actualitat, molts catalans claven les seves arrels al país llemosí sense saber-ho.
Apunta-t'hi aquí i no deixis que t'ho expliquin!🙌🏼
En canvi, sí que coneixem la tonada i la lletra de la cançó infantil “En Jan Petit quan balla”; i pensem que és un personatge imaginari. Res més lluny de la realitat. També en Jan ens connecta amb el nostre passat. Al segle XVII, al mig d’una altra gran crisi francesa, apareix liderant la Jacqueria, un moviment revolucionari que va posar el règim borbònic francès al caire de la caiguda (Lluís XIV, el Rei Sol i el que diria que “el català el repugnava i era contrari a l’honor de la nació francesa”). El règim borbònic el capturaria, el torturaria, el penjaria i l’esquarteraria. I desballestaria la Jacqueria, la revolució que somiava i parlava en occità, llengua germana del català.
Mort en Jan, la cançó va passar a Catalunya, però la lletra original va ser sensiblement alterada. La de debò deia: “En Jan Petit quan balla... balla, balla, balla; en Jan Petit quan balla...; Balla amb el dit. I si el rei de França vol ballar – i en aquell moment tothom aixecava la mà fent la figa - ... Que pugi dalt del dit”. Anem a la vall alta de la Dordonya, al Perigord; zona de xoc durant la Guerra dels Cent Anys que va deixar l'empremta anglesa en l’arquitectura de les ciutats, viles, castells i masos (XIV i XV). Anem al país dels nostres avantpassats llemosins que van canviar la fesomia de Catalunya (XVI i XVII). I anem al país del somni revolucionari de Jan Petit (XVII).
Quan hi anem?
Del 5 al 10 d’octubre de 2026.
On anem?
Sarlat
Sarlat, la capital del Perigord Negre, serà el camp-base de la nostra aventura llemosina. Alguns historiadors de l’art consideren que la capital del Perigord Negre és la ciutat amb la màxima densitat de monuments del món. El centre històric alberga 65 edificis monumentals, que faria que l’escriptor Henry Miller proclamés “Sarlat és el paradís de França”. A Sarlat, ens endinsarem per casalots, carrers i places de l’edat mitjana; que expliquen una història molt desconeguda per nosaltres: la Guerra dels Cent Anys; el conflicte més llarg de la història de la humanitat i un dels més mortífers de la història europea; amb protagonistes com el Príncep Negre o Joana d’Arc.
Bainac i Casenac
Si Sarlat, a través de la seva extraordinària trama urbana, ens explica la Guerra dels Cent Anys; Bainac i Casenac, ens expliquen les històries de piques i malles, de justes i de torneigs i de dracs i princeses; pròpies de la llarga i convulsa edat mitjana. Amb la seva formidable fortalesa medieval sobre un imponent tossal que controla el pas del riu (i del seu trànsit!!!..., la Dordonya és navegable des de temps immemorials). “Descobrirem” la seva trama urbana disposada, fent equilibris, sobre les rocoses cornises que cauen fins al curs fluvial. I “descobrirem” que ha estat una disputadíssima plaça durant tots els conflictes dels últims mil anys. També, naturalment, durant el dels Cent Anys.
El castell de les Milandes
El castell de les Milandes explica altres històries. Edificat a les acaballes de l’edat mitjana, quan l’enginyeria militar havia fet un formidable salt evolutiu, és un dels primers castells que ha transitat de la tradicional funció defensiva al nou ús residencial. Parcialment destruït i abandonat durant les Guerres de Religió (s. XVI), passats tres-cents anys el negociant Charles Claverie el reconstruiria; i, poc després (1948), l’actriu Josephine Baker el convertiria en un refugi de nens abandonats; de tal forma que la seva traça acaba sent una curiosa simbiosi entre luxosa residència victoriana i casa d’acollida que podria inspirar la pel·lícula “Els xiquets del cor”.
La navegació per la Dordonya
Anar al Perigord i no navegar pel riu Dordonya seria una traïció a l’activitat més antiga d’aquell territori. Des de l’antiguitat i fins al segle passat, la Dordonya (els rius occitans són femenins) seria navegable, pràcticament, des del seu naixement: 400 quilòmetres de via fluvial. Amb la dimensió que, modernament, han adquirit els vaixells; ja només ho és en el seu tram baix. Però això, no ens impedirà reviure les experiències dels mariners de ribera i dels raiers que durant segles van solcar aquelles aigües; i navegarem en una gavarra que ens donarà una altra visió del país, aquest cop des del riu. Una evocadora experiència que ens transportarà a un passat d’esforçats navegants.
Jardins de Marqueyssac
La vall de la Dordonya és una explosió de paisatges. Creats per la natura o fabricats per la mà humana. Anirem a “perdre’ns” a Marqueyssac, un dels espais naturals més grans del món fabricats per la mà humana. Creat al segle XIX, recull la tradició anglesa de segles de dominació i la influència victoriana que, en aquell moment, projectava l’Imperi britànic. Marqueyssac podria ser, perfectament, al bell mig de la campinya anglesa; i, en canvi, és al Perigord. Vint-i-dues hectàrees de jardins amb els seus camins forestals que voregen immensos parterres i petits “chateaux” inspirats en els “cottage” anglesos; seran els protagonistes de la nostra particular immersió en aquest curiós espai.
La Ròca de Gajac i Doma
La vall de la Dordonya també és una explosió de pobles i viles, alguns emplaçats sobre cornises i tallats en un difícil equilibri entre la força de la natura i la determinació humana. Ens endinsarem a la Roca de Gajac (rebatejat Roque-Gageac, en francès), un poble edificat sobre una cornisa natural que desafia, al mateix temps, l’aigua del riu i la paret vertical de la muntanya. També ens endinsarem a la ciutat fortificada de Doma (rebatejada Domme, en francès); que va ser un dels darrers reductes i, també, la presó dels últims templers. Veurem a les parets de la torre-calabós, els enigmàtics missatges que van deixar escrits els templers presoners que hi van passar els seus darrers dies.
Ròcamador i la Sima de Padirac
Anirem a Ròcamador (rebatejat Rocamadour, en francès), per a “descobrir” el poble més espectacular de la vall de la Dordonya. Totalment penjat sobre les estretes cornises dels penya-segats que formen el congost per on discorre el riu Aizou; i fins i tot, en alguns indrets, directament excavat a la roca. Ròcamador, té en comú amb el nostre país, un santuari amb una Mare de Déu negra. Ascendirem a la basílica per l’escala de pedra que s’eleva a través de les balmes de la roca. I en aquest context de desafiament a la llei de la gravetat, ens endinsarem a la Sima de Padirac i amb un ascensor ens despenjarem 90 metres fins a tocar l’aigua del riu soterrani que la solca.
Les coves paleolítiques de Las Caus (rebatejades Lescaux, en francès) i la Ròca de Sant Cristòl
La nostra aventura llemosina culminarà a les coves de Las Caus. Ens endinsarem en aquest espai natural soterrani – considerat la “Catedral del paleolític” – per a “descobrir” un dels conjunts de pintures rupestres més importants del món. A través d’aquestes representacions sabrem que amoïnava aquells homes i dones de fa vint mil anys, i per què aquelles escenes les pintaven elles i no ells. I sense allunyar-nos, “descobrirem” la Ròca de Sant Cristòl (rebatejada Roque Saint-Cristophe, en francès); una balma de més d’un quilòmetre a mitjana altura d’un penya-segat que va estar ininterrompudament habitada des que la prehistòria fins a l’edat mitjana.
En arribar i en marxar: Carcassona i Tolosa
Per anar i per tornar del Perigord Negre, travessarem Occitània de sud-est a nord-oest. Pel camí, a l’anada, ens aturarem a Carcassona, origen de la nissaga que va governar el Casal de Barcelona durant l’edat mitjana. A Carcassona “descobrirem”, els Bel·lònides i els Trencavell; la terrible repressió contra els càtars i el castell medieval, renovat per Vauban al segle XVII. I en tornar, ens aturarem a Tolosa, la “ciutat rosa” pel color dels maons de les seves edificacions històriques; i la gran capital del Llenguadoc. I “descobrirem” una ciutat històricament molt relacionada amb Barcelona, que en un moment hauria pogut ser la gran capital d’un estat catalanooccità que no va ser.
Inserir Foto 11
Per descobrir la resta d'Experiències El Nacional, visita el web de Viatges Viñolas o contacta al correu següent: elnacional@vinolas.com
Experiències El Nacional són viatges únics dissenyats, creats i impulsats gràcies a la col·laboració d’un triangle essencial: Marc Pons, articulista, historiador, dissenyador de l’itinerari i professor-acompanyant del grup; Viatges Viñolas, responsable de la gestió de serveis i seguiment diari del viatge, i ElNacional.cat, impulsor i difusor del projecte.