Créixer a les vil·les de la Tarraconensis o als carrers de Barcino fa dos mil·lennis distava molt de l'adolescència que coneixem avui. Per a un jove a la Catalunya del segle I, la infància acabava de forma abrupta als 12 anys.

En aquell moment, la societat romana deixava de considerar-los nens per exigir-los una transició exprés cap a l'edat adulta. Mentre que les joves eren preparades per al matrimoni i la gestió domèstica de la domus, els homes s'enfrontaven a una disciplina de ferro centrada en el treball físic, la formació militar i una obediència cega al pater familias.

El camp i el taller, claus d'una vida sense espai per a l'oci

L'economia de la Catalunya romana se sustentava en la tríada mediterrània: el blat, l'oli i, sobretot, el vi. Per als joves de les zones rurals, el dia a dia consistia en jornades esgotadores a les premses de les vil·les o en el manteniment de les vinyes que avui encara dibuixen el paisatge del Penedès o el Maresme. El treball manual no era una opció, sinó una obligació moral i de supervivència. La diversió, tal com l'entenem avui, era un luxe inexistent per a la majoria; el poc temps lliure es limitava a jocs d'atzar amb tabes o competicions de destresa física que, en el fons, no eren més que un entrenament encobert per al servei a les legions.

Reconstrucció idealitzada del Circ romà de Tàrraco (III). Font Patronat Municipal de Turisme de Tarragona
Reconstrucció idealitzada del Circ romà de Tàrraco (III). Font Patronat Municipal de Turisme de Tarragona

Fins i tot en els nuclis urbans, la formació d'un jove estava orientada a la utilitat pràctica. Els fills dels lliberts o de la classe mitjana artesana passaven els seus millors anys com aprenents en tallers de ceràmica o metal·lúrgia, sota una jerarquia on l'error es pagava amb càstigs físics. No existia el concepte de recerca d'identitat, el teu destí estava escrit pel teu llinatge i per les necessitats d'un Imperi que demanava mà d'obra constant per mantenir la seva hegemonia comercial al Mare Nostrum.

La resiliència com a herència cultural

Aquesta estructura social tan rígida va forjar una generació de joves extremadament resilients. Les excavacions en jaciments com Empúries o Tarraco revelen, a través del desgast ossi en esquelets juvenils, la càrrega de treball que suportaven des d'edats primerenques. Tanmateix, aquesta duresa també va permetre el floriment d'una enginyeria i un comerç que va connectar Catalunya amb la resta del món conegut.

Així doncs, els joves de fa 2.000 anys no tenien temps de ser-ho, però van ser els arquitectes d'una civilització les calçades i els aqüeductes de la qual encara trepitgem avui, recordant-nos que el progrés de la història es va construir sobre la suor d'una joventut que no va conèixer el descans.