Aitana Bonmatí va créixer jugant a futbol en un entorn on ser l'única nena de l'equip l'obligava a conviure amb comentaris que avui resultarien difícils d'acceptar. Des de molt petita competia contra nens i va entendre que moltes vegades no n'hi havia prou amb jugar bé. També havia de suportar mirades, bromes i frases que convertien el seu gènere en una cosa més important que el que feia amb la pilota.
"Senties pares dient 'com et regateja una nena'", ha recordat en parlar d'aquells primers anys. La frase no anava dirigida contra ella, sinó contra els nens als quals superava. El missatge era igualment clar: que una nena regategés un noi s'interpretava com una humiliació. Aitana va aprendre molt aviat que hauria de competir també contra aquest prejudici.
Ser l'única nena significava demostrar el doble
Als camps on va començar, Aitana no tenia referents femenins a prop ni una estructura pensada específicament per a nenes. Jugava perquè li agradava el futbol i perquè el seu nivell li permetia ser-hi. No obstant això, qualsevol acció positiva podia generar comentaris des de la grada que recordaven constantment que, per a alguns adults, encara estava ocupant un espai reservat als nois.
Aquesta pressió podia haver-la apartat, però va acabar reforçant la seva personalitat. Bonmatí va desenvolupar una enorme exigència amb si mateixa i una competitivitat que després es convertirien en part essencial de la seva carrera. No volia rebre un tracte especial per ser nena. Volia que la jutgessin per com controlava, passava, regatejava i entenia el joc, exactament igual que a qualsevol company.
El futbol femení va canviar mentre ella creixia
Amb els anys, el context també va començar a transformar-se. Aitana va passar de jugar entre nens a entrar en l'estructura del Barça, trobar companyes amb les mateixes ambicions i descobrir que podia construir una carrera professional. El camí seguia sent molt més estret que el masculí, però ja existia una porta que generacions anteriors amb prou feines havien tingut.
Ara, convertida en una de les grans figures del futbol mundial, recorda aquells comentaris sense necessitat de dramatitzar-los, però tampoc d'oblidar-los. Eren una mostra d'una mentalitat que condicionava moltes nenes abans fins i tot que poguessin demostrar el seu talent. Aitana va acabar responent de la manera que millor coneixia: jugant. Cada regat, cada títol i cada reconeixement contradiuen aquella idea que perdre un duel davant una nena era motiu de vergonya. L'extraordinari no era que ella pogués superar un noi, sinó que durant tant de temps hi hagués adults convençuts que això havia de resultar sorprenent.