La criança d'un fill és un dels reptes emocionals més intensos que pot viure una persona. Els pares desitgen el millor per als seus fills, busquen el seu benestar, felicitat i seguretat. No obstant això, el desig de protegir pot transformar-se en una forma de limitar la seva autonomia, cosa que la psicòloga Aiora resumeix amb una frase contundent: “Sobreprotegir no és estimar més”. Aquesta afirmació posa el focus en la importància d'educar els fills de manera equilibrada, cosa que permet tant el suport necessari com l'espai per aprendre de les seves pròpies experiències.
El procés educatiu entre pares i fills: avenços i dificultats
L'educació parental és un camí ple de reptes, canvis i aprenentatges continus. Des dels primers mesos de vida, els pares actuen com a figures de seguretat, estímul i guia. En la infància primerenca, la cura física —alimentació, higiene, descans— és prioritària, però a mesura que el nen creix, el seu desenvolupament emocional, social i cognitiu exigeix un equilibri entre suport i autonomia.
Aiora explica que molts pares cauen en la sobreprotecció per una por profunda: la por que els seus fills pateixin, fracassin o s'enfrontin a dificultats que els mateixos pares recorden com a doloroses. Aquesta por, encara que comprensible, es pot traduir en un control excessiu, l'anticipació de problemes i l'evitació d'experiències de risc, fins i tot quan aquestes experiències formen part de l'aprenentatge natural de la vida.
Educar no és prevenir absolutament tot malestar, sinó acompanyar el creixement del nen, fins i tot en moments de frustració o caiguda. Permetre que un fill fracassi, s'equivoqui o trobi obstacles no és descuit, sinó una forma de preparar-lo per a la vida adulta, on la resiliència i la capacitat de resoldre problemes són fonamentals.
Les conseqüències de la sobreprotecció en la vida adulta
El principal risc de la sobreprotecció, segons Aiora, és que impedeix al nen desenvolupar habilitats essencials per a la vida independent. Alguns dels factors negatius associats a aquest estil educatiu són:
-
Dificultat per prendre decisions: Quan els pares sempre trien per al fill o li resolen les situacions, el menor no desenvolupa un judici propi ni confiança en el seu criteri.
-
Baixa tolerància a la frustració: Alguns adolescents i adults joves sobreprotegits poden tenir dificultats per gestionar la frustració, el rebuig o el fracàs, perquè mai no han afrontat experiències desafiants per si mateixos.
-
Dependència emocional o pràctica: Els fills sobreprotegits poden tendir a buscar suport constant, no per necessitat, sinó per hàbit de no haver exercitat l'autonomia.
-
Ansietat i perfeccionisme: La pressió per no equivocar-se, sovint inculcada implícitament per pares que temen l'error, pot generar ansietat i una cerca constant d'aprovació externa.
Aiora recorda que estimar no és protegir de tot mal, sinó preparar per a la realitat. El veritable amor educatiu consisteix a establir límits consistents, oferir suport emocional, permetre experiències controlades de risc i ensenyar als fills a escalar reptes amb suport, però sense intervenció constant.
El procés no és senzill: implica observar, escoltar, ajustar expectatives i acceptar que les caigudes formen part de l'aprenentatge. Un pare o mare no s'ha de sentir culpable perquè el seu fill ensopegui —és part del desenvolupament—, però sí responsable d'oferir un entorn segur perquè aquesta ensopegada sigui una oportunitat de creixement.
En definitiva, l'advertència d'Aiora no és una crítica a la protecció, sinó una invitació profunda a distingir entre cuidar i controlar, i a comprendre que l'autonomia és un regal d'amor tant com ho és la seguretat.