Els tòpics serveixen per definir grups, llocs comuns en l'imaginari col·lectiu i identificar-nos, a grans trets, per poder tenir el sentiment de pertinença. És una necessitat humana i lícita que, ara amb les vacances d'estiu, ens porten a reflexionar sobre una pregunta que sortirà en moltes converses de turistes alliberats de les restriccions per la covid: què ens identifica als catalans quan anem pel món? Avui, a la secció de La Gandula, repassem 10 coses que revelen que ets un català fent turisme.

😂 Les 10 paraules en català més divertides per ensenyar a un estranger

1. La comparativa constant amb Catalunya

Programes com El paisatge favorit de Catalunya o Catalunya des de l'aire, ambdós emesos per TV3, han ajudat a consolidar la idea que a casa tenim de tot. Vols anar a la muntanya? El Montseny t'espera. Vols anar a la platja? La Costa Brava et rep amb els braços ben oberts. Vols visitar joies arquitectòniques? Tenim Antoni Gaudí. Vols descobrir naturalesa que ara s'està explotant per dies? El Congost de Mont-rebei és el teu millor amic per una selfie.

Sí, es veritat que tots aquests exemples fan més gran la idea que Catalunya és un país petit, però on pots trobar tot allò que necessitaries un país enorme per cercar de punta a punta. També és ben cert que necessitem comparar, constantment, tot per certificar que com a casa, enlloc.

Segur que haureu sentit dir: "Vaig anar a Playa Bávaro i què vols que et digui, em quedo amb Llafranc". I si no ho heu sentit, us certifico que l'exemple que dono és ben real. També els més atrevits i que tenen necessitat d'anar a l'altra punta del món per acabar repassant el comptador d'hores que han volat i han marcat un temps rècord entre els amics, et diuen: "La Serra Blava d'Austràlia és, perquè et facis una idea ràpida, com les muntanyes de Montserrat". I sense entrar en debatre què és més bonic perquè, al cap i a la fi, la bellesa sempre és subjectiva, cal preguntar-se quina necessitat tenim per fer paral·lelismes constants.

És ben cert que en la comparativa de les coses, ajudem a fer-nos entendre i poder-nos explicar millor. Ho podríem concebre com una forma lúdica d'aprenentatge, però compte amb les comparatives: són perilloses, com diu la frase feta en castellà i, d'altra banda, tampoc són necessàries per a cada escenari que expliquem on hem estat. Correm el risc de fer-nos extremadament pesats.

2. Repartiment de despeses

Les aplicacions de mòbil ens han facilitat molt la vida. Fins i tot n'hi ha que et calculen la propina que incorpores tot i que, cal ser realistes, als països on aquesta és opcional, normalment no l'afegim els catalans i catalanes. Només allà on saps que el cambrer, si no compleixes, et perseguirà fins i tot fora del restaurant, com els Estats Units. Però tenim clar que tot el que s'ha de pagar, es reparteix a parts iguals.

En aquest sentit, sovint entrem en un joc de números que ens pot confondre i que una "mà blanca", el mòbil i la seva app corresponent, et dicti tot allò que has pagat o deus és d'agrair. Això no obstant, m'agradaria fer un matís que a molts ens fa ràbia i agraeixo que es tingués en compte si, en un futur pròxim, una app millora aquest sistema equitatiu. El repartiment a parts iguals ha de ser també lícit si anem a un restaurant i una es demana sempre una aigua i l'altre, per exemple, una copeta de vi? O si aquell dia passes amb una amanideta, en diminutiu perquè encara es vegi més ínfim, i l'altre aposta per un entrecot?

Podem arribar a la conclusió, fàcilment, que amb l'excusa de repartir-se despeses una sempre acaba finançant part dels plats i la beguda de l'altre. La resposta a aquesta reflexió podria ser que això va depèn del dia, però desenganyem-nos, sempre hi ha la persona que és de molt beure o menjar i l'altra que no. 

3. Pacifisme en avions i autocars

No ens agrada ser els "persons" del vol. Fins i tot, si tenim un agosarat que es tomba amb el seient en un vol low-cost on fer això suposa cangrenar els genolls de la persona del darrere, aquesta persona del darrere que som nosaltres, preferim callar i posar-nos de costat amb l'esperança que si el nostre seient dona al passadís tindrem un petit espai per reposar els peus de forma decent.

Això no vol dir que ens passem tot el trajecte renegant del que tenim davant, de la seva mala educació i del que estem a punt de dir directament al maleducat si el tema va més enllà d'una cadira reclinable. Ara bé, tot aquest estat de 'català emprenyat' l'expressem en la més estricta intimitat, parlant pràcticament a l'orella al nostre company de viatge i jugant amb la gestualitat per evitar, fins i tot, que el maleducat en qüestió pugui escoltar-nos. Tot i que els catalans som d'extrems: aquesta seria la tendència o la mitjana normal d'actuació fins que ens escalfem molt i explotem amb el fet més irrellevant que ens podem imaginar.

D'altra banda, especialment als autocars, rarament ens veureu fent brometes amb el micròfon del guia a la mà o aixecant-nos per passejar-se per un passadís tan estret que les persones han d'anar fent ziga-zaga per no carregar-se els malucs amb els seients. Estic convençuda que si les cortines es poguessin moure, més d'un posaria el cap entre elles i el vidre de forma permanent per passar totalment per invisible. Com ja fem, d'altra banda, quan tenim l'excusa d'estar totalment adormits.

4. Poca amistat amb altres grups

Això de vendre els catalans com gent antisocial n'estic totalment en contra. El que sí que té una lleugera generalització és que no ens agrada, per norma general, empatitzar amb grans grups. Som més de "vam conèixer una parella molt simpàtica", "vam parlar amb una noia que ha decidit viatjar fora"... Aquesta selecció minúscula de perfils.

Sobre el debat de si la tendència és conèixer catalans o no, trobem fortes divergències. Sí, si és una única persona i estem ben lluny. Aleshores, ens surt el sentiment de pertinença i de grup, d'ajudar-nos mútuament. No, en canvi, si tampoc estem tan lluny, viatgem per Europa i ens trobem amb una colla enorme que ens fa mandra acabar parlant dels mateixos temes que parlaríem aquí... Per alguna cosa hem decidit marxar fora.

Ara bé, no veureu a molts catalans fotografiar-se amb un grup de polseretes i després passant els telèfons o els correus electrònics i emplaçant-se a allò tan típic del "quedem que quedarem".

5. Simpatia pels bascos

Aquesta és una tendència que cada vegada està més a la baixa i que, potser, forma part més de la generació boomer que els millenials o, òbviament, la generació Z. Ens identifiquem, potser per una necessitat acomplexada, de mirar sempre amb aquells que creiem que guardem similituds: el tema del sentiment nacionalista o una llengua pròpia fora de la castellana poden ser factors determinants. També perquè tenim la sensació que ells ens poden entendre millor que els altres, o perquè la manera de fer és més freda, a la francesa, i parlar amb menys explosivitat de les coses ens fa sentir com a casa.

És veritat que dels andalusos, acostumem a escoltar "eren simpàtics", dels madrilenys directament els citem únicament com "els madrilenys" i dels bascos recordem alguna conversa que es va allargar més de trenta minuts i, per tant, certifica que ens va venir de gust xerrar amb ells.

Dit això, el català si sap parlar alguna llengua estrangera també agraeix fer "la xerradeta" amb francesos, especialment, però també americans o italians, entre d'altres.

Selfies mentre es fa turisme Damiano Lingauri Unsplash
Selfies mentre es fa turisme / Damiano Lingauri (Unsplash)

6. Calçat decent

Els alemanys han popularitzat un calçat que ara, els més hipsters, els agrada portar dia i nit: les famoses sandàlies pràcticament ortopèdiques, amb dues tires que acaben amb una sivella respectiva i de colors terra o verdosos tirant a insípids. Es van fer famosos, especialment, per acompanyar-los d'uns mitjons blancs fins a l'alçada del turmell.

Ara, d'aquest calçat que aleshores requeria una definició, el coneixem pel seu nom de marca: Birkenstock. Els catalans les portem ara que han traspassat la petita frontera de quan eren horroroses, les portaven els alemanys o persones molt vermelles cremades pel sol i anaven amb mitjons. Més enllà d'aquesta excepció, el que tenim clar és que el calçat ha de ser còmode però també decent. En cap cas anem amb uns peus que fan, literalment, fàstic. Apostem més per tapar, encara que sigui ple mes d'agost, els dits dels peus amb unes menorquines o unes espardenyes.

I si hem de caminar molt, aprofitem les rebaixes per comprar unes sabates esportives que tinguin una única missió d'entrada: caminar molts quilòmetres per tota mena de terra, des d'un muntanyós fins a l'asfalt de la ciutat. I si passen aquesta prova del cotó, les sabates poden tenir una segona vida pels caps de setmana. Però el que no farà mai un català és anar amb calçat trencat que fregui la vergonyeta.

7. Fruits secs a la motxilla

Nous, avellanes o ametlles. És important sempre està hidratat, però també amb forces per les maratons que els turistes s'autoimposen com una mena de repte o obligació. De l'apartat de l'aigua no cal parlar-ne i més ara: estem en ple canvi climàtic i poca broma amb el fet de no beure aigua quan toca. Ara bé, aquell petit ressupó constant que ens dona als catalans, s'ha de mantenir. I una bona manera de fer-ho és amb bossetes o petits papers d'alumini amb els quals emboliquem uns quants fruits secs.

N'he citat alguns a l'inici d'aquest apartat, tampoc m'oblido dels clàssics festucs. Són una font energètica molt bèstia i que es conserva en qualsevol temperatura. Segurament, fruit de la nostra influència àrab a la península Ibèrica, els hem incorporat molt més que altres ciutadans d'aquest món que aposten més per fruita pràcticament passada, entrepans amb mantega amb el pa ben sec o barretes energètiques que acaben sent pinso pel bestiar.

8. Samarretes reciclades

Les samarretes de l'ANC de l'11 de setembre acaben sortint de l'armari quan arriba la propera temporada estiuenca. La vida d'aquestes són Diades i els 30 dies d'agost del següent any. Però no cal centrar aquest aspecte en una samarreta política o ideològica.

També en trobem de propaganda, de colles i actes associatius que un dia van emprendre la idea de tenir-ne una i que, després no tenen més utilitat. O fins i tot tenim les samarretes que s'aprofiten d'altres membres familiars, sobretot adolescents, que tenen un consum més extremista de la roba i d'un any per l'altre ja no en volen saber res d'ella. 

9. Evitar sopar cada dia

Els catalans i catalanes no ens agrada passar gana. Però, de la mateixa manera que no perdonem el dinar i en segon terme, l'esmorzar, sí que som de passar més per alt els sopars. Sobretot perquè, a diferència d'altres països, ens va bé dinar a les tres o fins i tot quarts de quatre del migdia.

Així doncs, no tenim un buit a l'estómac tan pronunciat com un danès que a les dotze del migdia ja comença a dinar i amb quinze minuts té tot el menjar als peus. Aquest retard en els horaris fa que, si el dinar ha estat abundant, ja ens doni el passi definitiu per tornar a entaular-nos fins al matí següent.

D'altra banda, els sopars si són necessaris malgrat un dinar fort, es poden rematar amb alguna peça de fruita, un platet que ha sobrat del migdia o un petit entrepà. Millor evitar, si viatgem, la inversió a un altre restaurant per sopar. Total, després ja anem a dormir i tampoc som dels qui allarguem la festa perquè l'endemà hi ha molts monuments i museus que hem de visitar.

10. Mostra de colònia al necesser

Hi ha excepcions a tot arreu, però, en general, som nets i polits. Per això ens resulta tan indispensable anar a la col·lecció de mostres gratuïtes de perfum i recuperar algunes per poder ruixar el clatell cada nit de turista que tinguem un compromís que ens requereixi anar ben mudats i deixar enrere les xancletes de la platja. És un detall que marca la diferència i d'altres segur que no hi cauran.

Una altra manera de detectar ràpidament un català fent turisme és, precisament, l'ús del català. En aquest sentit, aquí tens 10 paraules en català molt divertides per ensenyar els de fora quan estiguis d'estiueig. I, si t'has quedat per Catalunya, a altres articles de la Gandula pots descobrir les millors platges per passar amb el teu gos, o els millors gelats de Barcelona.