El futbol italià torna a estar de moda. O millor dit, el futbol italià torna a tenir representants a les fases finals de les competicions europees. Perquè de moda mai ha passat. Almenys a Itàlia, terra en la qual l'esport rei s'ha convertit en el vuitè art, després de l'arquitectura, l'escultura, la pintura, la música, la dansa, la literatura i el cinema. I aprofitant que un equip de la Serie A torna a una final de la Champions League després de sis anys sense fer-ho, des d'El Nacional.cat hem parlat amb Toni Padilla (Sabadell, 1977), historiador i periodista que el passat mes de març va publicar el llibre Unico grande amore, un viatge per Itàlia a través del futbol. El resultat de l'entrevista? Una extensa xerrada per conèixer millor el binomi tan peculiar que conformen Itàlia i el futbol.
El llibre Unico grande amore, comença amb un petit homenatge a Historias del calcio, escrit per l'Enric González, una de les obres referents a l'hora d'entendre Itàlia i el seu futbol. Com creus que es complementen tots dos llibres per entendre el significat del futbol per Itàlia?
Hi ha una part del llibre que pretén ser un homenatge a persones que admiro i que expliquen qui soc jo com a periodista. A mi m'agrada molt situar-me en el moment i adonar-me que soc deixeble i admirador de moltes persones que han fet el periodisme molt bé. I vull pensar que la meva feina pot inspirar les noves generacions. En el llibre hi ha un punt d'homenatge, com el capítol de Pavia, que se centra molt en Gianni Brera i la generació de Paolo Condò, que quan jo aprenia italià els llegia i deia: "Que bons que són". Volia que el pròleg fos de l'Enric perquè l'admirava molt. És una persona que els que el coneixen diuen que escriu molt poc. Que fa pocs textos, però molt bons. I que l'única secció que va aconseguir que fes una columna setmanal va ser la d'esports quan encara vivia a Itàlia, perquè va quedar fascinat. D'alguna forma, era una manera de portar-ho més enllà, afegint noves històries i donant-li un punt de vista diferent amb el 'viatger' al lloc del 'corresponsal'. Aquest llibre no existiria sense Historias del calcio, però li he volgut donar un toc diferent perquè volia fer-ho meu.
Parles de Gianni Brera, que al llibre té molta importància. Es pot entendre el futbol italià sense la seva figura?
No, no. Qualsevol història de la humanitat té els seus narradors. Els narradors distorsionen la realitat en funció dels interessos que puguin tenir. Sempre s'ha dit que la història l'escriuen els guanyadors. L'esport és dels grans cronistes, que també han estat els responsables de crear un imaginari col·lectiu. I en el cas d'Itàlia, cal entendre el moment en què Gianni Brera es converteix en la gran referència. És un moment en què hi ha molt poca televisió i que, per tant, la paraula escrita tenia molt poder. Brera tenia la capacitat de crear paraules noves, de crear fames, prendre partit d'una forma salvatge en grans debats, com el Mazzola - Rivera. No es pot entendre el futbol italià sense els seus narradors, perquè crec que una de les coses més fascinants d'Itàlia és que és una terra de narradors amb una paraula molt viva, escrita i parlada, però que, alhora, hi ha una gran diferència entre elles. Hi ha mil dialectes, mil expressions. Viatges mitja hora i ja hi ha una paraula que et costa d'entendre perquè canvia totalment. I la llengua comuna escrita, basada en el florentí, tenia molta importància en aquest punt de trobada. I això Gianni Brera ho entén, i es converteix en el gran narrador d'una Itàlia que necessita punts en comú també per un motiu de reconciliació després de l'any 45. És el gran cronista.
Però clar, ara sembla molt estrany, perquè jo ara em connecto amb el mòbil i puc veure un partit de la segona divisió grega. Però l'any 1955, passava aquí i allà, la major part d'italians no havien vist un partit dels equips que estimaven. La gent es feia d'un equip per la paraula escrita. En aquell moment, va començar La Domenica Sportiva i es van començar a emetre petits resums; però la gent es feia dels grans equips d'Itàlia per motius ideològics i no havia vist el seu equip. Tot passava per la paraula escrita.
Un dels temes més importants d'Unico grande amore apareix al voltant de Silvio Berlusconi, la família Agnelli i Moratti, els tres presidents que han format els equips italians més guanyadors: l'Inter, el Milan i la Juve. Quina diferència hi ha entre ells i quina ha estat la seva influència?
Per mi, l'única gran diferència que hi ha és que Berlusconi ha triomfat, és el que ha anat més lluny. Molts altres volien fer el mateix, però només pot haver-hi un guanyador. Hi ha hagut molts projectes de 'Berlusconis', i el mateix Berlusconi s'inspirava molt en altres presidents. Al final, aquestes figures tan particulars no són un bolet que surt sol. Són persones que van copiant i acaben creant la seva pròpia recepta de l'èxit, però sempre agafant coses d'altres. Això està molt ben explicat amb Mussolini, que anava copiant coses de Gabriele D'Annuzio, com la figura de 'Duce', la figura de l'scudetto, el lideratge... li roba mil coses a D'Anuzzio. Berlusconi fa el mateix, comença a copiar. A casa i fora. Copia a molts presidents importants dels anys setanta, però fa el salt a la política aprofitant la gran caiguda dels partits polítics italians a inicis dels anys noranta. Tot això el fa més excepcional, però haurem de veure si és capaç de crear una dinastia. No sabem si hi haurà una 'dinastia Berlusconi'. Els Moratti sí que han fet una dinastia empresarial i els Agnelli en són el gran exemple. De fet, la gent parla dels Agnelli com si fossin una casa aristocràtica, però són uns pagesos que a finals dels anys setanta un d'ells fa negocis. Però els seus inicis són molt humils. I a partir d'aquí, es crea una dinastia que, després de més de 150 anys, sembla de l'aristocràcia: projecten una imatge de guanyadors i amaguen els seus pecats, que són molts. Com la història de com arriben a prendre el poder de la FIAT, que hi ha assassinats i tot. I no ho han amagat. Parlo de la història d'aquest suïcidi que hi ha amb un tret per l'esquena, que és impossible. Darrere de totes aquestes grans famílies, hi ha una persona humil que aconsegueix trencar.
No es pot entendre el fenomen ultra, sobretot a l'est d'Europa, on ara és més potent, sense Itàlia.
Amb qui han hagut de lidiar aquests tres presidents va ser amb el fenomen dels ultres, que va tenir molta rellevància per al futbol italià. Com està actualment el moviment i quina influència ha tingut en el calcio?
De fet, podem dir que és un invent italià. La paraula ultra està documentada per primer cop l'any 1969, relacionat amb la Sampdoria. I el primer cop que s'ha documentat un grup d'animació jove ben organitzat és aquell mateix any també amb la Sampdoria. És cert que estan influenciats pel hooliganisme, que arriba des d'Anglaterra, però ho faran amb l'estil italià. Els hi agrada aquesta idea de joves, rebels, violents, que defensen un equip; però el moviment hooligan no ha tingut mai la voluntat de ser més que un grup tancat que animen al seu equip. No hi ha hagut la influència política com a Itàlia. Al moviment ultra d'Itàlia de seguida entra la política, perquè cal entendre el que era la política als anys setanta a Itàlia: el país estava trencat, la meitat del país votava comunisme i l'altra meitat votava Democrazia Cristiana. I això arribava a tot arreu. Tot estava extremadament polititzat. I per tant, també es van polititzar le curve. No es pot entendre el fenomen ultra, sobretot a l'est d'Europa, on ara és més potent, sense Itàlia. És cert que encara és molt potent, que hi ha molta violència, però si ho compares amb el passat, ha baixat. El nivell de violència i poder que tenien le curve als anys vuitanta era molt gran. Ara segueixen estant molt organitzats, segueixen tenint molt poder, les directives dels clubs no els hi han declarat la guerra com han fet aquí Joan Laporta o Florentino Pérez amb els Boixos Nois i els Ultra Sur. Continua existint, però ha anat mutant. És molt habitual veure persones que normalitzen la presència dels ultres, perquè ja formen part de la identitat dels clubs.
En canvi, la religió, un element que apareix molt al llibre, quin paper juga en el futbol i la societat italiana?
Itàlia és un país que totes les estadístiques diuen que hi ha més creients que aquí. Però té un punt més de militància que no pas que la gent sigui molt devota. Hi va haver una època que l'educació estava molt controlada per la religió. Per això neix la figura de l'oratorio, que al final és el pati d'escola. L'educació realment estava molt en mans dels estaments religiosos. Era molt normal per a les famílies tenir el nen a l'oratorio. Les famílies estaven tranquil·les, sabien que el nen estava jugant a futbol i no al carrer. La relació entre el futbol i la religió és més una qüestió de pràctica, ja que els nens jugaven allà. Sempre ha estat molt present. És un tema que m'encurioseix molt, el dels extrems. De conviure amb les teves contradiccions. Aquesta normalitat de declarar-te cristià, però, alhora, viure d'una forma que no té res a veure. Aquestes contradiccions diàries m'apassionen.
Quan comença el teu viatge per Itàlia? Creus que encara hi ha moltes pàgines per escriure?
A mi m'agradaria fer una segona part, però és cert que ja he estat a les grans gales. Perquè clar, una segona part serien ciutats que no hi he anat i que potser no tindrien tant atractiu pel lector. Es van quedar fora ciutats com Vicenza, Avellino, Catanzaro... però les ciutats importants hi són totes (...).
Perquè decideixes que aquest viatge sigui a Itàlia. Què té d'especial Itàlia i el seu futbol?
Ho explico una mica al pròleg. No t'ho sé dir. Tinc el record del Mundial 86', quan Itàlia cau contra Argentina. És cert que en aquest moment Maradona em fascinava, però recordo que jo ja anava amb Itàlia. Hi havia un Itàlia - Espanya, i jo anava amb Itàlia. I quan veia equips italians que competien, m'agradaven. I als Jocs Olímpics de Seül, anava amb els italians. Els meus pares no ho entenien. No té una explicació, però ho vaig fer meu. Després va anar a més, perquè quan hi he anat, les coses m'han anat bé, he conegut gent d'allà i s'ha creat un lligam molt fort, fins a un punt que quan jo vaig decidir que em volia casar, vaig esperar ser a Roma per demanar-li a la meva dona. I havia de ser a Roma i a una plaça en concret. Vaig esperar el moment per fer-ho. Costa trobar un país com Itàlia perquè a Itàlia tot és un gran escenari de la vida. Les seves virtuts i els seus defectes fan que tot sembli un espectacle. Una obra de teatre, és un país extremadament viu amb les seves contradiccions que fa que com espectador qualsevol cosa pugui ser fascinant. I per entendre Itàlia cal entendre el seu futbol (...).
Aquest futbol ha viscut una gran diferència entre el nord i el sud, tal com ha succeït en la societat. Com l'explicaries?
Sí, per mi la gran diferència és que el nord hi ha un gran teixit industrial darrere. Tenir grans empresaris darrere permetia tenir més diners i millors estructures. Els diners marquen diferències. L'altra cosa, sí que és cert, es parla molt del catenaccio, però la idea del catenaccio neix a Suïssa i ho acaba perfeccionant Nereo Rocco amb la seva Triestina i el Milan. Aquesta idea, que la gent la veu com l'antifutbol, al final és un futbol molt estudiós, preparat i tàctic, que és molt 'nord'. I alguns dels equips que han estat més imaginatius d'Itàlia, són més, potser, 'sud'. Un equip que històricament ha optat per un futbol més obert és la Roma, tot i que ara té Mourinho. Com que hi ha una manca d'estructura, permetia més la figura dels grans líders, dels jugadors incompresos. És cert que tu jugues com vius, i el nord sempre ha estat més ordenat i metòdic. I al sud han estat més equips que pugen i baixen. Tenen grans moments de bellesa, i moments de més desastre. Un exemple d'això és el Foggia de Zeman: molt terrone, molt del sud, que juga molt bé, però a la temporada en què es van presentar a tot el món i que eren un equip meravellós, perden 2-8 contra el Milan, però també van ser capaços de guanyar 5-1 o 4-1 al Bari, en un derbi local. Bellesa i desastre, que és com es viu al sud. El sud és un festival dels sentits, la música, l'art, el paisatge i les anècdotes. Ets molt feliç quan visites el sud, però també veus que hi ha moltes coses que no funcionen, portades a l'extrem. Es juga com es viu.
Aquesta diferència de futbol, s'ha pogut veure en la present temporada, quan l'Inter, el Milan i el Nàpols, que s'han jugat una plaça per a unes semifinals de la Champions que han acabat ocupant els dos equips de Milà. Es pot afirmar que el futbol italià està tornant?
Jo crec que hi ha hagut un punt de sort amb els encreuaments, i que no és tan real. Què s'estan tornant a fer bé les coses a nivell de club? Sí. El futbol italià va tocar fons fa 5-10 anys, i ara s'estan fent bé les coses. Tens dos semifinalistes de Champions, dos d'Europa League i un de Conference. Està molt bé. No és un bolet. Però d'aquí a dir que estan tornant, no. Perquè, bàsicament, cap de les propietats que hi ha a Itàlia ara mateix poden competir a nivell econòmic amb els fons saudites, no pots competir amb un PSG, un Manchester City, o aquests grans clubs. Però sí que és cert que amb la incorporació d'inversors estrangers, que alguns d'ells fan molt bé les coses, com el nord-americà de la Roma, el de l'Inter, o el del Milan, sumat a entrenadors i directors esportius joves que s'han format amb un nou estil, ha sorgit un moment bo.
Quin és el següent pas?
És evident, falta el talent clau: el del jugador local. Estan sortint noves fornades interessants, sembla que s'està treballant bé a Coverciano, però tots aquests equips que hem dit que estan brillant tenen pocs jugadors italians. Sense ser un aficionat del Napoli, em fa molt feliç veure el Napoli guanyar el tercer Scudetto, però també que no hi hagi cap jugador napolità a mi em trenca el cor. Està molt bé, però el capità és un jugador de la Toscana. Potser soc massa romàntic, però que hi hagi un jugador local, com a la Roma que té Pellegrini, seguint la tradició de tenir capitans romans; a la Fiorentina, que té dos o tres toscans; o a la Juve, que va tenir Marchisio que portava jugant a la Juve des dels 11 anys, és especial. Jo crec que la cosa en 5-6 anys millorarà, perquè el Torino, la Roma, la Fiorentino, la Juve... estan treballant molt el futbol base, però no ens hem de 'flipar', perquè potser tots els equips la temporada que ve cauen als vuitens de final a Europa.
El gran capítol que ha tingut aquesta temporada el futbol italià és el títol del Napoli, canviaries alguna cosa del d'Unico grande amore sobre aquesta ciutat després d'aquest èxit?
Crec que el canviaria poc, perquè el capítol l'acabo "el Napoli ha ganado títulos, aunque no consiga la tan deseada Liga. Si un día la levanta, la ciudad volverá a ser un escenario donde se vivirán escenas sorprendentes". Ja ha passat, canviaria aquesta frase segurament i podria afegir un paràgraf més explicant aquestes escenes. Però la idea no canviarà, perquè per explicar Nàpols, jugo molt amb aquesta idea del gran escenari. Ho centrava molt en el que és el teatre, els dramaturgs, els actors i el cinema. I aquesta relació de realitat - ficció. Nàpols és el millor escenari del món. I aquests dies ho estem veient. Les escenes són increïbles: els carrers, els veïns, els murals, les banderes... És un gran escenari. Ho canviaria molt poc, perquè l'essència és aquesta.