El Barça i la vida social i política de Catalunya han caminat en paral·lel, agafades de la mà l’una amb l’altra, en el transcurs de la història del país. Els canvis en l’statu quo han marcat intrínsecament el rumb de diverses associacions esportives, sobretot aquelles que s’han posicionat amb claredat en moments excepcionals com l’actual i que han decidit liderar-ne el relat. Que el club blaugrana fos el primer en emetre un comunicat condemnant la sentència del Tribunal Suprem contra els polítics i activistes independentistes no és casual, ni tampoc banal.

Amb la publicació de la nota de premsa titulada “La presó no és la solució”, el Barça fa honor i protegeix el camí iniciat per Hans Gamper l’any 1908 en la seva primera presa de possessió com a president. El fundador va agafar unes regnes semi-mortes i va prendre la decisió de vincular el club a un catalanisme polític creixent que el va convertir per sempre en un vehicle no només esportiu, sinó també en una entitat plenament implicada en la vida social dels catalans. El Barça tenia aleshores 38 socis i estava al límit de la desaparició. L’empenta del fundador el va fer renéixer i el va dotar d’una consciència col·lectiva i democràtica que mai ha pogut abandonar. Per això Franco el va considerar un club “desafecto” al règim i li va practicar un exorcisme tot just guanyada la Guerra. Però anem a pams:

El Club de Catalunya

Molts pensaran que aquesta expressió és una exaltació moderna que menysprea l’Espanyol, el Girona, el Nàstic i la resta de clubs catalans per la dimensió presa pel Barça en els darrers vint anys. Però no és així. Aquesta frase té més d’un segle i precisament no fou escrita per un mitjà de comunicació afí al barcelonisme. Prenent la deriva iniciada per Gamper el 1908 i avalada per tots els socis de l’entitat, els presidents posteriors del Barça van seguir fent passes per atraure tots aquells amants de l’esport que cerquessin també un club que els representés ideològicament.

Estatut 1918 Barça

L’any 1916, els mateixos associats van forçar l’entitat a adoptar el català com a llengua oficial i, dos anys més tard, el Barça, novament presidit per Gamper, va ser l’única associació esportiva en adherir-se a la petició d’Estatut d’Autonomia per a Catalunya, un gest que el va enlairar definitivament a nivell social. "S'acorda per unanimitat adherir-se al plebiscit de l'autonomia", resava l'acta de junta directiva de l'11 de novembre del 1918. Pocs dies després, el diari La Veu de Catalunya el batejava: “d'un club de Catalunya ha passat, el F.C. Barcelona, a ésser el club de Catalunya".

La repressió de Primo de Rivera i Franco

El vincle polític, social i cultural del club, dignificat en els seus Estatuts i butlletins oficials, on s’hi incloïen essències d’identitat com els homenatges als caiguts de 1714, la creació de cursos de català impartits per Pompeu Fabra o arengues favorables a un nou Estatut per a Catalunya van quedar truncades per les imposicions de les dictadures. Després d’una sonora xiulada a la Marxa Reial el 1925 a Les Corts, en ple règim de Primo de Rivera i en un homenatge a una altra entitat catalanista com l’Orfeó Català, el club va quedar clausurat durant sis mesos per ordre de Joaquim Milans del Bosch, aleshores governador civil de Barcelona.

El feixisme ja no es trauria del cap el Barça, i encara menys després que la directiva de Tomàs Rosés exigís al nou govern post-règim de Dámaso Berenguer l’alliberament dels presos polítics ordenats per la dictadura de Primo i li agraís l’indult pels membres de l’anomenat Complot del Garraf, un intent d’assassinar el rei Alfons XIII perpetrat el 26 de maig del 1925. L’ascens de Francisco Franco al poder va acabar amb les accions públiques del Barça en favor del catalanisme i la democràcia –fins i tot en va canviar l’escut i el nom per evitar referències a Catalunya– però no en va poder apagar el seu simbolisme, que es va mantenir efervescent fins la mort del dictador. Per això l’escriptor Manuel Vázquez Montalbán el va definir com “l’exèrcit simbòlic desarmat de Catalunya”.

Tarradellas Barça Camp Nou FC Barcelona

Un Barça global, un Barça compromès

Tot i disposar del major pressupost de l’esport mundial i tenir la voluntat permanent de globalització i internacionalització, el Barça segueix essent fidel als valors adoptats l’any 1908. El postfranquisme va fer rebrotar els sentiments del barcelonisme i dirigents com Agustí Montal i Costa van ajudar a enterrar la por amb actes com l’homenatge al president Tarradellas l’any 77 o la recuperació del nom, l’escut i el català com a idioma oficial. Amb Laporta, la junta directiva es va definir com un grup “desacomplexadament catalanista”. En l’etapa del procés, amb Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu a la presidència, l’entitat culer no ha dubtat: la via catalana va passar pel Camp Nou, es va cedir l’estadi pel Concert per la Llibertat i el club s’ha adherit sense titubejar als Pactes Nacionals pel Dret a Decidir i pel Referèndum. Fins i tot, va ser el primer club esportiu en condemnar l’aplicació del 155 i en mostrar-se contrari als presos polítics.

Tot i això, l’1 d’octubre del 2017 fou un moment crític. Després d’una primera determinació de no disputar el partit de Lliga davant Las Palmas, Bartomeu va acabar decidint que el Barça jugués el duel a porta tancada per evitar una sanció i una pèrdua de punts en competició. Una solució salomònica que va dividir l’opinió de la massa social culer i que, fins i tot, va fer dimitir el vicepresident institucional Carles Vilarrubí i el directiu Jordi Monés. Ara, amb el comunicat crític amb la sentència, les aigües han tornat al seu lloc.