El gol de Ronald Araújo en el descompte contra el Girona va ser molt més que un alleujament: va ser un símptoma. Quan un defensa ha d'assumir el paper de davanter centre i resoldre un partit que s'escapava, les mirades es dirigeixen inevitablement als homes d'atac. I és que ni Marcus Rashford, ni Lamine Yamal, ni Toni Fernández, ni Roony Bardghji van aconseguir marcar. Quatre atacants, zero gols. Araújo, un central, va acabar sent l'únic capaç de decidir el derbi.
L'escena va ser tan simbòlica com incòmoda per a Hansi Flick. El tècnic alemany va recórrer a l'uruguaià com a últim recurs, situant-lo a l'àrea rival en els minuts finals. La seva rematada, després d'una acció brillant de Frenkie de Jong, va salvar tres punts, però va deixar un missatge implícit: la línia ofensiva del Barça no té avui una referència fiable. Lewandowski ja no està al seu millor nivell, i cap dels noms cridats a assumir el lideratge golejador ha aconseguit fer-ho.
Els davanters, sense pegada ni jerarquia
El cas més cridaner és el de Rashford, fitxat per ser la cara ofensiva del nou Barça i encara sense continuïtat en el gol. Contra el Girona va tenir una falta al travesser i alguna acció aïllada, però va tornar a quedar en deute. Lamine Yamal, malgrat el seu enorme talent, continua pagant la seva falta de pausa en l'últim toc. Toni Fernández, en el seu debut de lliga, va mostrar personalitat, però no va pesar a l'àrea. I Roony Bardghji, amb desbordament i energia, va ser més promesa que impacte real. Cap no va tenir l'instint que sí que va tenir Araújo, un defensa acostumat a salvar l'equip des de darrere, no des del punt de penal.
El contrast és evident: mentre que els davanters continuen buscant confiança, el central uruguaià respon amb la fiabilitat i la determinació que haurien d'encarnar els homes d'atac. El seu gol a Montjuïc no només va donar tres punts, sinó que va tornar a evidenciar una dependència estructural de figures que no pertanyen al front ofensiu.
Un missatge clar abans del Clàssic
El gest d'Araújo celebrant el gol, amb els braços al cel i envoltat per companys exhaustos, va tenir una lectura interna contundent: el Barça no pot continuar sobrevivint a base d'impulsos heroics. L'uruguaià, convertit en líder espiritual del vestidor, encarna la seriositat i la competitivitat que Flick intenta estendre a la resta del grup, però el problema és més amunt.
El gol del defensa uruguaià va ser una benedicció immediata i una advertència de fons. Els quatre atacants van quedar en evidència, no per falta d'actitud, sinó per absència d'eficàcia. A una setmana del Clàssic contra el Real Madrid, la comparació és inevitable: mentre el Madrid presumeix de pegada, el Barça necessita que un central es disfressi de davanter per guanyar partits.