El Reial Madrid conquereix la Supercopa Endesa remuntant una final que ha començat a tintar-se dels colors del Barça al segon temps. No obstant això, fomentant-se en la figura de l'MVP Edy Tavares, els homes de Chus Mateo s'enduen el primer Clàssic de la temporada (89-83) i aixequen un trofeu que s'han anat ficant a la butxaca de mica en mica.

El Reial Madrid tarda a connectar-se

Xafarranxo de combat servit. Ritme trepidant que vaticinaria una final no menys entretinguda que les darreres tres de Supercopa que es decidiren a partir d'un Clàssic. El Reial Madrid, com de costum, referenciaria el seu joc interior en Vincent Poirier i Edy Tavares, però Sertaç Şanlı també es presentaria en aquesta final amb una gran posada en escena. 11 punts en tan sols 5 minuts per a l'ex d'Anadolu Efes per mantenir el Barça a prop a dos per sota dels 17 punts amb què ha tancat el primer quart el conjunt blanc (15-17).

No obstant això, els blaugrana, cortesia de dos trets de franctirador des dels 6,75 de Kyle Kuric, posarien terreny per entremig al marcador per mantenir-lo fins al descans. Dzanan Musa i el mateix Tavares serien els màxims artífexs del Madrid en el segon període, però el cert és que els de Chus Mateo estarien lluny del nivell que se'ls hi atribueix, o almenys, del que van lluir per atropellar al Betis a les semifinals (69-100). Només des de la línia de tir lliure assolirien mantenir estable l'avantatge que cada cop venia essent més interessant a favor del Barça. Joc interior acceptable, però els blancs es mostrarien totalment inofensius per fora davant un equip que sí que estava carburant. Fent la mirada al marcador, al descans s'arribaria en un 29-37 preocupant pels merengues.

Avantatge de miratge

Feia l'efecte que els de Šarūnas Jasikevičius arribaven més frescs a la final de la Supercopa, però el descans agafaria més necessitats que mai al Madrid i el Barça en un moment susceptible a la migdiada. I així ha estat. Els culers aclucarien els ulls durant els primers minuts del tercer quart i els xof de Sergi Lull no serien suficients per fer-los despertar. Tres llançaments de tres que provaria, els tres cap a dins per enviar en orris les males sensacions que els blancs havien sembrat durant els primers 20 minuts. L'MVP de dues de les quatre últimes finals il·luminaria el camí pels seus i Tavares tapiaria la porta entreoberta que havia trobat Şanlı en el primer període.

Començaven els últims deu minuts amb el Reial Madird de nou per davant en el marcador. L'avantatge del Barça tan sols havia estat un miratge. El cop de puny sobre la taula de Lull també ha estat un gerro d'aigua freda en l'àmbit psicològic. Amb tot, i quan més tocats estaven els catalans i més necessitaven que Nicolás Laprovittola tornés a fregar la làmpada com en les semifinals, apareixeria en escena per repartir un parell d'assistències per assolir la igualada en l'electrònic. L'argentí començaria a moure-la com només ell sap i Mike Tobey plasmaria al marcador la lucidesa del '20' blaugrana, però la superioritat física de Guerschon Yabusele i de Tavares portarien novament el partit al seu terreny per forçar la pròrroga.

Aleshores ja només parlaria el físic. El que li havia faltat al Reial Madrid durant la primera meitat del matx emergiria en els cinc minuts de pròrroga. Consistència al darrere amb Tavares i els sues braços de pop al capdavant. Laprovíttola no podria fer més. El Barça no podria fer més. La cinquena Supercopa consecutiva del Madrid era inevitable.