Oleguer Presas (Sabadell, 1980) sempre es mulla. L'exjugador del Barça i l'Ajax atén a ElNacional.cat i s'atreveix a parlar de tot sense pèls a la llengua. El que està fent ara mateix, les seves etapes com a jugador, el Barça, la relació entre política i futbol i la situació entre Espanya i Catalunya són alguns dels temes dels quals parla i que permeten conèixer més la seva figura.
Ens desplacem fins a la seva estimada Sabadell, concretament al Santuari de la Salut, per conversar durant més de 40 minuts. Sinceritat i empatia de l'exfutbolista amb les qüestions que tractem i fa reflexions que alguns haurien d'escoltar atentament.
On estem avui?
Estem al Santuari de la Salut, que és un espai verd d’aquí Sabadell. M’agrada passejar per aquí.
Oleguer, al Santuari de la Salut / Maria Contreras
Què està fent ara mateix amb la seva vida Oleguer Presas?
Estic engegant un projecte col·lectiu amb diverses persones de futbol formatiu i valors amb nens i nenes. Bàsicament fem sessions d’entrenament de futbol en el qual el que es té en compte és la criatura. No és important el resultat, ni el rendiment, ni si millora molt futbolísticament sinó les coses que passen dins d’aquestes sessions. El futbol és un espai on sovint passen conflictes, on hi ha accions i com afrontem aquests conflictes crec que és important.
Quants nens estàs portant i de quines edats?
Actualment som uns 30, l’any passat érem uns 60-70, però aquest any amb temes sanitaris hem decidit reduir ràtios i alguns infants s’han quedat fora i les edats són de sis anys fins als 12.
La prioritat és que els nens i les nenes s'ho passin bé"
Us centreu sobretot en el creixement d’aquesta persona, no?
La primera prioritat és que els nens i les nenes s’ho passin bé, és el nostre gran objectiu. No per guanyar partits, no per ser Messi d’aquí a uns anys sinó que vénen a jugar i intentar passar-s’ho bé. Treure la pressió que hi ha en altres espais és el primer pas. I amb el joc del futbol intentem incorporar altres elements, com una sèrie de valors. Un valor molt bàsic i clar és el respecte. El respecte a les normes i als companys. En les activitats que fem no hi ha àrbitres sinó que són els nens i les nenes els qui decideixen què va passant. Han de posar-se d’acord, han d’estar atents al que passa i gestionar aquest conflicte de manera amable i respectuosa amb els companys. Temes d’empatia, de falta de respecte, altres elements que puguin anar apareixent, els treballem amb la mirada que ells siguin els protagonistes.
Fruit del joc, heu hagut d’intervenir vosaltres perquè no es posaven d’acord o perquè hi ha hagut alguna picabaralla?
Sí, evidentment. És un aprenentatge, no estem dient que vivim en una bombolla i que els nens i les nenes incorporen ràpidament aquests elements. És un aprenentatge que al principi costa, els que porten més temps es posen d’acord de manera més fàcil. Amb la resta costa una mica més. Els formadors i formadores intentem agafar un paper d’acompanyament, que ells mateixos vagin trobant les solucions.
Oleguer Presas durant l'entrevista / Maria Contreras
Tens el títol d’entrenador, llavors, ets el preparador de futbol en aquest sentit?
Reivindiquem el futbol de carrer. Ara és futbol sala perquè estem fent les sessions en un pati d’una escola i les instal·lacions són les que ens marquen, però abans estàvem a la Caserna de Sabadell, que es va recuperar per a un ús comunitari. Però el lloc no ens condiciona, el futbol és futbol, tenim una pilota, muntem unes porteries si hi són, i si no, doncs amb uns cons.
A partir de la teva retirada, et vas voler allunyar dels mitjans. Tot i ser un exjugador del Barça, prefereixes ocupar una posició més de perfil secundari.
Sí, però sempre ha estat així. Quan jo jugava al Barça, la meva actitud era intentar fugir del focus mediàtic perquè em sentia un privilegiat d’estar allà, com un membre més de l’equip i intentava aportar el que podia. Però en realitat tot el que envoltava el món del futbol era un espai que no em sentia molt còmode.
Tot el que envoltava el món del futbol era un espai que no em sentia molt còmode"
Per què no et senties còmode? Per un tema de pressió? No anava en concordança amb el que tu entenies per la vida?
Són anys que he estat molt a gust. Però el fet que se’t situï en un focus mediàtic pel fet de jugar a futbol és una cosa que si ho penses racionalment, no li veus molt el sentit. Sabent on estàs, amb les contradiccions que té aquest món i intentar aprofitar-lo. Si pots, donar veu a gent que no tenia veu en aquells moments. Intentar donar veu a col·lectius, entitats que en algun moment estaven patint alguna mena d’injustícia i que em semblava interessant donar-los veu. Utilitzar el focus mediàtic que tenia en aquell moment per aquestes coses. Sempre he intentat trobar aquest espai, com de confort, a la vegada de coherent amb la meva manera de ser i pensar.
Li donem massa importància el que ens pugui dir un futbolista i no a altres personalitats que no estan tan exposades als mitjans. Quines són les contradiccions que pateix el futbolista?
Pel fet de ser famós se’t doni autoritat amb temes que no tens per què conèixer. El mateix que passa sovint amb els tertulians, però si no són experts en res i li estem donant valor a una opinió que pot ser tan fonamentada com la meva, la teva o com la de qualsevol altra persona. Són coses d’aquestes que costen d’entendre.
Oleguer Presas, somrient / Maria Contreras
Creus que els futbolistes viuen en una bombolla? Sense generalitzar, perquè hi ha casos i casos.
No ho crec. Als vestidors on he estat hi ha de tot, però generalitzar els futbolistes, hi ha casos i casos i la sensació que tinc jo és un ambient que et podries trobar en un entorn laboral. Hi ha gent que es preocupa d’unes coses, altres d’unes altres. Hi ha una convivència, una amistat, un companyerisme. Tenim un focus mediàtic important que et situa en el centre o en una posició que et fa estar una mica en una bombolla. No hi ha una voluntat per part dels futbolistes de viure en aquesta bombolla, però sí que hem de ser realistes i pensar que Messi pugui anar pel carrer sense que ningú li digui res, no és així. I com que no és així, el que ha de fer és buscar espais més reservats, en ambients on pugui viure més tranquil·lament i llavors això el situa en una bombolla.
Això és culpa del sistema, del negoci, de la societat per pagar per veure el futbol? T’agradaria que els futbolistes fossin més propers?
Ho veig molt difícil. Quan generes un esport de masses més guanys genera per a la gent que hi ha darrere. Amb aquesta lògica, és molt difícil trencar aquestes dinàmiques. S’han de canviar moltes coses.
Creus que els sous dels futbolistes són desorbitats? Són el que generen? Després hi ha el debat que un metge salva vides i quin és el preu a pagar això?
Són moltíssims milions el que cobren uns futbolistes pel simple fet de jugar amb una pilota, que és un element que no té res de productiu. Hi ha contradiccions molt importants i no parlaria que és el que generen o que és el que es mereixen. Es tracta d’un mercat i en aquest mercat globalitzat és el que la gent està disposada a pagar, però no vol dir que sigui el que ells generen.
No tens xarxes socials, oi?
No.
No t’agrada compartir el que fas amb el món? Directament passes? No ho comparteixes?
No sé com actuaria si no hagués tingut aquesta posició pública. No sé si tindria xarxes socials. El que sí que estic absolutament en contra és de publicar la vida privada de qualsevol persona en una xarxa. Utilitzar les xarxes com a element per relacionar-se em sembla que és totalment lícit, però també hi ha una exposició pública que realment em fa distanciar-me.
Oleguer Presas, després de l'entrevista / Maria Contreras
I on et sents còmode?
En espais molt més propers on pugui haver-hi una interacció, una cura, un tracte humà. Aquest punt més personal, directe i efectiu. M’encanta discutir sobre política, sobre qualsevol cosa, però en un entorn on no es doni més pes una opinió que una altra sinó on puguem estar discutint de tu a tu sobre visions, i aquí aprendre, enriquir-se mútuament.
Els jugadors tenen una opinió política, és evident"
Ara que parlem de política. T’has mullat públicament anant amb les llistes de la Crida i la CUP, també ho vas fer quan eres jugador. El futbolista s’ha de vincular més en política?
Sí, que els jugadors tenen una opinió política és evident, el que passa que no la fan pública per aquest mantra que va acompanyat de no barrejar política i esport. 'Tu dedica't a jugar que és lo teu, que és el que saps'. El que acaba convertint és que qui té el monopoli de la paraula són els que estan controlant aquest model de negoci del futbol i el que volen és que: ‘Tu que podries tenir cert protagonisme, no m’aixequis la veu perquè em prendries el protagonisme a mi’.
No és política quan els presidents de la Generalitat, de l’Estat o el Rei van a una llotja, això no és política? No és política fer sonar un himne en un partit de futbol? No és política moltes de les decisions que es van prenent? No és política fomentar un tipus de model entorn aquest esport, un tipus de publicitat, incorporar el tema de les apostes. Són elements que per a mi tenen una vinculació política molt important. ‘No em toqueu el negoci que ja funciona’.
Al final política ho és tot.
Exacte. I els futbolistes també tenen aquesta visió política. Quan hi ha una opinió política que discorda una mica d’aquest model, tota la cavalleria se’t llença al damunt, que no barregis. Més enllà de qui va dirigit també és un avís per qui ho vulgui fer. No només és un càstig aquell que s’ha pronunciat sinó que també està amenaçant aquell que ho vulgui fer. Són dinàmiques que costen de trencar.
Oleguer Presas, després de l'entrevista / Maria Contreras
Més enllà de totes les pressions que hi ha, a títol personal convides que els futbolistes s’atreveixin a dir la seva (políticament)?
Sí, evidentment. Crec que és sa i saludable que tothom pugui dir la seva i opinar. Tothom en tots els entorns ha de poder dir la seva i cal denunciar aquestes amenaces i aquestes dinàmiques que cohibeixen la lliure expressió de qualsevol persona. Després cadascú que tingui la llibertat d’expressar-ho o no. Però intentar generar aquest entorn o aquests espais on tothom pugui dir la seva em sembla saludable.
La Federació Basca vol entrar a competicions UEFA i FIFA. En el seu dia vas donar suport a les seleccions esportives catalanes. Creus que hauria d’haver-hi un acord entre Federació Catalana de Futbol i Govern de la Generalitat per intentar el mateix?
Sí, des del meu punt de vista, sí. Si mires ara al Govern de la Generalitat entenc que s’haurien de posar d’acord. No conec el detall de quina és la situació, però no és un problema sinó això és política. I com que és política, estem davant d’un Estat i una Federació espanyola que no volen que es produeixi això. Llavors aquí hi ha un conflicte d’interessos polítics. De moment es manté l’statu quo per rols de poder. Els que ho estan portant, ja els està bé així. Per canviar les coses hem de mullar-nos, implicar-nos, fer els passos necessaris per reivindicar aquests espais.
Per canviar les coses hem de mullar-nos i implicar-nos"
Espanya haurà de jugar contra Kosovo en la classificació per al Mundial de 2022. Un país que no reconeix com a independent. Les coses de la política, no?
És una fal·làcia absoluta pensar que el futbol és una bombolla que no viu en una societat.
I ara que hem parlat de la selecció espanyola. Ja ho vas dir en el seu dia, però per tu no era coherent ser-hi.
No entenc el rebombori mediàtic que genera. Si no em sento identificat amb una selecció que per a mi representa el que representa ha de ser normal dir que no hi vaig. Relacionen moltes coses, és complex. Se’t critica perquè no hi has anat, però després et fan desqualificacions que ets molt dolent. Si ho miressin fredament, s’hauria de normalitzar aquest tipus de coses. Jo, per la meva coherència no em sentia identificat. I més a nivell de llei que em podrien haver sancionat, em sembla una aberració.
Et vas retirar amb uns 31-32 anys, cap allà el 2011. Pot ser que ho deixessis perquè estaves cremat de tot el que envoltava el futbol?
He funcionat sempre per impulsos i per sensacions. Quan he jugat m’ho he passat molt bé, ho he fet molt intensament, he gaudit molt dels moments que he viscut. Parlo també de quan era petit al Sant Gabriel i la Gramenet. I tot això em compensava el que no tenia. Sempre el futbol ha estat un element més de la meva vida i la vida tenia moltes altres coses. El fet de dedicar-me al futbol implicava fer unes renúncies. Però hi ha un dia que arriba el moment i prefereixo fer totes aquestes coses, no renunciar a tot el que estic renunciant, i gaudir d’una altra manera de la meva vida personal.
I ara mateix, segueixes el Barça? Tens contacte amb algú del club?
Segueixo poc el Barça. El vaig seguint i miro els partits si puc, però no és una prioritat. M’agrada veure futbol, però amb aquesta tranquil·litat que si no el miro, no passa res.
Ara que el Barça està en una transformació, amb eleccions i canvi a l’equip, es presenta Joan Laporta que era president quan tu hi eres… Tens alguna preferència de president? Cap on hauria d’anar el club?
Mai m’ha interessat molt aquesta part de fora de la part més esportiva. M’agrada veure futbol perquè m’agrada l’esport en si. Soc culer i soc del Sabadell, que són els dos equips que vaig més o menys seguint. Però no soc aquell futbolista que s’ha mirat tots els partits, de totes les lligues. La resta de futbol no l’he mirat mai ni m’interessa. Com a culer m’interessa/m’agradaria que qui estigui al capdavant del club tingui un model on es fomenti la participació dels jugadors de la casa, crec que és un model on hi ha una aposta important en totes les categories, on s’agafen jugadors d’aquí i d’allà per una cantera que et pugui donar prestacions i que sembla que quan arriben a certs nivells s’acaba aquí. Fer el pas per seguir aquest model, és bàsic. I donar-li contingut a això de Més que un club, que no sigui només una etiqueta de màrqueting, que sembla s’ha acabat convertint últimament. Per vendre la nostra marca arreu del món cal posar aquest Més que un club, però no l’omplim de contingut. Que sigui un club on els valors de la catalanitat que sempre ha tingut es posin al capdavant, els valors de la justícia i de la implicació amb la democràcia es posin al capdavant. Qualsevol persona que defensi aquesta visió m’encantarà que estigui al capdavant.
Quin és el consell que els donaries als futbolistes més joves? Els recomanes també que se centrin en altres qüestions que no siguin només futbol?
D’entrada dir que fugiria de donar consells a ningú [riu]. En cap moment soc cap model. Cadascú ha de ser autònom, trobar els seus espais i veure que funciona. A mi em va servir el punt de tenir clar que el futbol només era una part més de la meva vida i altres espais els cuidava i els gaudia. Dins d’aquest tot, d’aquesta separació, des del treball i la humilitat, sent conscient de les meves fortaleses, però també de les meves debilitats. Amb tots els vestidors que he estat hi havia futbolistes molt més dotats que jo futbolísticament. No només aquest element et porta l’èxit, èxit entre cometes, que et porti a progressar en un món com el del futbol. Hi ha molts elements que acompanyen i que a mi em van ajudar a poder arribar on vaig poder arribar.
I com estàs veient la relació entre Catalunya i Espanya actualment? Com ho estàs vivint?
Estem en un moment on hem fet un pas enrere. Vam fer una demostració de força, d’empoderament, d’organització, construcció col·lectiva brutal. L’1-O i 3-O com a poble va ser un procés molt potent i després d’aquí, la repressió, la falta de tenir una estratègia molt clara, la sorpresa de no esperar aquesta repressió tan marcada, la incertesa després d’aquest procés col·lectiu. Ens va situar en un moment immobilitzador, on no teníem clar cap on tirar i l’Estat espanyol tenia claríssim cap a on tirar. I aquí ha sigut absolutament implacable i segueix sent implacable amb aquesta estratègia d’acabar amb aquest moviment. Després d’aquesta embranzida, aquí estem. Estem intentant ressituar-nos, per veure quin és el futur de les demandes i reivindicacions que es reclamaven en aquell 3 d’octubre, que no ha canviat tant com el poble, el que ha canviat és el context. Com articulem aquestes demandes de manera col·lectiva és on hem de situar-nos estratègicament.
Ara això semblarà una entrevista de feina, on et veus d’aquí 5-10 anys?
Visc molt al dia, gaudint del que faig en el moment. No faig aquesta projecció a 10 anys perquè tampoc tinc l’ambició de fer res ni d’aconseguir res. Si m’omple i crec que és útil, vaig fent i si no em busco altres camins. Per aquí estarem.
Moltes gràcies, Oleguer. Ha estat un plaer.
Gràcies a vosaltres.
Imatge principal: Oleguer Presas durant l'entrevista amb ElNacional.cat / Maria Contreras