El debat sobre el millor jugador de bàsquet de tots els temps (G.O.A.T.) de l'NBA és un foc que no s'apaga mai. Si bé la longevitat i les xifres globals de LeBron James han reescrit els llibres de rècords, per a una gran part de l'afició i els especialistes, l'aura de Michael Jordan continua sent insuperable. El 23 dels Chicago Bulls no només va guanyar; va transformar el bàsquet en un fenomen global, marcant una època daurada que molts consideren irrepetible. Els seus sis anells en la dècada dels 90, assolits en dos three-peats (1991-1993 i 1996-1998), no són només estadístiques, són el testament d'una mentalitat competitiva implacable que el va convertir en el referent universal de l'esport.
Jordan era un jugador que, pel seu talent descomunal i la seva ètica de treball, semblava destinat a dominar cada box score en què apareixia. Tanmateix, abans de convertir-se en l'amo i senyor de l'NBA amb rècords com la millor mitjana de punts per partit en la història (30.1), o els seus deu títols de màxim anotador, hi va haver una època en què la seva capacitat anotadora va estar, de forma insòlita, artificialment limitada. I el responsable no va ser altre que el seu mentor a la Universitat de North Carolina: el llegendari entrenador Dean Smith.
Dean Smith, l’únic ‘fre’ per al jove Michael Jordan
Aquesta revelació, que dona una llum diferent sobre la formació de His Airness, ha tornat a l'actualitat gràcies a les declaracions d'una figura que el va conèixer íntimament a la pista col·legial: Ralph Sampson. L'expivot, número u del draft de 1983, quatre vegades All-Star i membre del Hall of Fame, va recordar els seus duels contra Jordan i els Tar Heels al podcast All The Smoke, proporcionant un context fascinant dels anys vuitanta.
Sampson, que va brillar a la Universitat de Virgínia i després a l'NBA formant les icòniques Twin Towers amb Hakeem Olajuwon a Houston, va narrar l'energia competitiva especial que Jordan ja mostrava a l'Atlantic Coast Conference (ACC). Malgrat que Michael era capaç de decidir partits amb robatoris i coast-to-coast demolidors —com Sampson mateix va atestar en descriure un moment crucial en un duel UNC vs. Virgínia—, hi havia una mà invisible que moderava els seus números. "Només una persona va aconseguir aturar Michael, i va ser Dean Smith el seu entrenador, que li prohibia anotar més de 20 punts per partit", va explicar Sampson. I és que la filosofia de Smith a North Carolina era el col·lectiu per sobre de l'individu. En un equip ple de talent top-tier, amb futurs NBA com James Worthy, Jimmy Black i Sam Perkins, l'entrenador va imposar una norma estricta: ningú podia fer una mitjana de més de vint punts. L'objectiu era fomentar la circulació de la pilota, la confiança en el sistema i la distribució de l'anotació entre tots els seus jugadors estel·lars.
El ‘mode Michael’ i el camí a l’estrellat de l’NBA
Aquesta anècdota és clau. Imaginar un Jordan capaç d'assolir cotes anotadores molt més altes, però limitat per una directriu de l'staff tècnic, subratlla la disciplina tàctica que Smith va inculcar. Una disciplina que, irònicament, podria haver estat la base perquè Jordan desenvolupés el joc més complet que després exhibiria a l'NBA. Però és evident que, un cop Jordan va fer el salt al professionalisme, el límit de 20 punts es va polvoritzar. A l'NBA, Michael va poder alliberar tot el seu potencial anotador, cosa que la lliga va patir durant gairebé dues dècades.