El primer record que tinc de Diego Armando Maradona no té cap mena de relació amb el món del futbol. Va succeir l'any 2004, quan jo només tenia 8 primaveres, i situa El Pelusa a la Clínica Suïssa-Argentina de Buenos Aires, on va estar a punt de morir a causa d'una crisis hipertensiva. La vida de Maradona ―una figura més rodona que la pilota que tant havia estimat― penjava d'un fil, fet que va congregar centenars d'argentins a la porta del centre mèdic. Aquests, vestits amb samarretes del Boca i de la selecció del seu país, semblaven disposats a donar la vida per aquell Jesucrist de 120 quilos de pes. La televisió no enganyava: ni malabarista, ni estrella del Barça ni heroi de l'albiceleste. El que jo veia, simplement, era un obès mòrbid a punt de traspassar per culpa d'una mala clenxa de farlopa.
El sorteig del passat 17 de desembre va disparar les alarmes i aquesta setmana s'han confirmat els pitjors presagis: la visita de Leo Messi a San Paolo, el "temple" de Maradona, ha estat absolutament esgotadora. Fotografies dels murals napolitans dedicats a l'argentí, onanisme col·lectiu rememorant el seu passat culer i, per sobre de tot, debats insulsos sobre la seva capacitat futbolística. Els més folls fins i tot s'han atrevit a comparar-la amb la de l'actual 10 blaugrana, un jugador amb més títols, més punteria, més capacitat de sacrifici, més intel·ligència tàctica, més responsabilitat cívica i menys estupefaents a les venes.
Ningú discuteix que Maradona va ser un gran futbolista ―probablement el millor de la seva època― però resulta incomprensible que, a l'hora de parlar sobre la seva figura, s'ignorin els seus darrers anys, en els quals s'ha dedicat a fer palesa la seva drogoaddicció i/o alcoholisme i a criticar sense fonaments i amb rancúnia el seu hereu, Messi, una figura que ja li ha passat la mà per la cara dins i fora del terreny de joc. El Pelusa, egòlatra com pocs, es nega assumir que algú sigui el que ell mai va poder ser.
EFE
Després d'esquivar la mort ―i no pas gràcies a les pregàries dels seus compatriotes, sinó a una clínica de desintoxicació i un bypass gàstric― Maradona va decidir que era el moment de provar fortuna a les banquetes, un terreny que exigeix agilitat mental i hores de pissarra. Com era d'esperar, la seva posada en escena com a tècnic va ser nefasta i va assolir el clímax abans del Mundial de Sud-àfrica amb el seu famós Que la chupen y la sigan chupando. Després, ell i el seu equip, per desgràcia de Messi, que el va haver de suportar, va ser esborrat sense oposició per Alemanya als quarts de final del torneig (4-0).
Des de llavors, la llista de situacions en les quals Maradona ha provocat vergonya aliena a propis i estranys ha estat interminable. L'última i més sonada probablement va ser la que va succeir durant l'últim Mundial de Rússia, quan l'argentí va animar l'albiceleste als partits contra Islàndia i Nigèria visiblement col·locat. I el pitjor, a més, és que alguns sonats es van dedicar a riure-li les gràcies.
El meu naixement va coincidir amb la retirada definitiva del 10 ―l'extraoficial ja havia tingut lloc molts mesos abans― i, per tant, no puc valorar la seva tasca futbolística al Barça, al Nàpols o a l'Argentina del 86. El que tinc clar, però, és que si Messi es converteix en un personatge tan lamentable com ell, tot el respecte que s'ha guanyat a força de gols durant la darrera dècada s'esvairà per sempre. Romantitzar la decadència i el fanatisme no ens fa millors persones.