Hi ha barris que carreguen etiquetes. Rocafonda n’és un. Però de vegades, entre estadístiques i titulars, es perden històries que van en una altra direcció. Aquesta n’és una.

 

Fa tres anys, el club va decidir recuperar una aposta que havia quedat diluïda amb el temps: el futbol femení. No com un complement, sinó com una part estructural del projecte. “Vam voler tornar a dissenyar-lo, crear-lo de nou”, explica el seu president Agustín Vázquez. I d’aquella idea inicial, gairebé intuïtiva, n’ha nascut alguna cosa que ja comença a agafar forma pròpia.

El millor exemple és el Rocafonda Women’s Cup, un torneig que tot just celebra la seva segona edició però que ja apunta maneres. No és només una competició. És, sobretot, una declaració d’intencions: que dins del barri també es parli —i molt— de futbol femení.

 

Un club diferent en un entorn complex

Rocafonda no és un context fàcil. Els mateixos protagonistes ho reconeixen sense embuts: és un barri amb un índex de pobresa elevat. Però potser precisament per això, el club defensa el que ofereix com alguna cosa més que futbol.

“És un lloc segur”, resumeixen. Un espai on les nenes poden entrenar, créixer i sentir-se part d’alguna cosa. Amb entrenadors formats, instal·lacions adequades i, sobretot, una idea clara: que l’esport també és una eina educativa.

Perquè aquí el discurs no gira al voltant de categories ni ascensos. De fet, ho deixen clar: “L’objectiu no és arribar a Primera Divisió” com comenta Àlex López, entrenador del juvenil A del Girona FC. “El que realment importa és una altra cosa. Que les jugadores s’ho passin bé. Que surtin del camp amb ganes de tornar. Que ho expliquin a l’escola i arrosseguin més amigues”.

Hi ha una imatge que ho resumeix tot: nenes ballant juntes després d’un partit. Sense pressió, sense filtres. Només gaudint.

 

El creixement del futbol femení, des de baix

El que passa a Rocafonda no és un cas aïllat, sinó part d’un moviment més ampli. El futbol femení viu un moment de creixement evident, però encara lluny del seu sostre. “Només hem vist una petita part del que pot arribar a ser”, asseguren.

I aquí entra un factor clau: les noves generacions. Noies que s’incorporen per primera vegada al futbol i que ja no ho fan des de la marginalitat, sinó amb una mirada diferent. Amb referents. Amb ambició.

Els clubs de base tenen, en aquest sentit, un paper fonamental. Són la porta d’entrada. L’espai on tot comença. I també on es decideix si una nena continuarà o no jugant.

Per això insisteixen tant en la qualitat de la formació. No qualsevol val. Com comentava la Paula López, coordinadora de la CF Damm: “Cal gent amb vocació, amb sensibilitat, capaç d’acompanyar no només en l’àmbit esportiu, sinó també emocional”. Perquè el creixement d’una jugadora no és lineal. Hi ha frustracions, dubtes, moments complicats.

I és aquí on es construeix tot.

 

Més enllà del camp

El missatge que travessa totes les declaracions és bastant clar, encara que no es digui així directament: el futbol és només una excusa.

Una excusa per crear comunitat. Per oferir referents. Per generar espais sans dins d’entorns que, sovint, no ho són tant. “No només estem formant jugadores, també persones”, paraules del director esportiu del Rocafonda, Gerard Álvarez.

Pot semblar una frase feta, però en context pren una altra dimensió.

 

Perquè quan una nena entra en un vestidor, entrena, competeix i comparteix, no només està aprenent a jugar a futbol. Està aprenent a conviure, a respectar, a gestionar emocions. A caure i tornar-se a aixecar.

I això —encara que no surti en cap classificació— és el que acaba marcant la diferència.

Rocafonda, potser sense fer gaire soroll, està construint exactament això. I potser, d’aquí uns anys, serà aquest el seu veritable llegat.