Per cap persona d'aquest món les paraules París i Mart poden arribar a tenir una relació tan estreta com per a Helena Arias (Barcelona, 2001). Per a ella són molt més que una ciutat i un planeta. Són una il·lusió, un repte, un somni. La catalana persegueix aquestes dues ambicioses destinacions a través de les seves grans passions: el tir olímpic i la ciència. Amb només 22 anys, intenta classificar-se per als Jocs Olímpics que se celebraran el pròxim estiu a la capital francesa i forma part del projecte Hypatia I, conformat per nou dones, que estudia la possibilitat d'un viatge a Mart. Tot això, mentre cursa tres carreres: Enginyeria Mecànica, Enginyeria Electrònica i Física, aquesta última a distància. Des d'ElNacional.cat hem tingut el privilegi d'endinsar-nos al CAR (Centre d'Alt Rendiment) de Sant Cugat, la seva residència, per conèixer en primera persona els detalls d'aquesta fascinant història.
Com vas descobrir un esport tan particular com el tir olímpic?
Vaig conèixer el tir olímpic gràcies a una iniciativa de la Federació Catalana, amb 15 anys, al Festival de la Infància. Ells organitzaven una activitat on els nens podien anar a provar-ho. Buscaven, sobretot, nens que els agradés o que tinguessin una mica de talent. Els oferien uns mesos d'entrenament gratuïts. Vam començar els meus germans i jo, i fins aquí hem arribat de moment.
Quan vas començar a destacar?
Crec que des del primer moment, no. Vull dir, sí que més o menys m'anava bé. A més, m'agradava molt i m'hi implicava en els entrenaments, però crec que he sigut una persona que ha anat treballant i com una formigueta, a poc a poc, he anat aconseguint superar diferents barreres a nivell de resultats. Quan comences, almenys a l'escola de Barcelona, que és on vaig començar jo, fas una hora a la setmana en el curs d'iniciació. Després, quan comencen a veure que estàs preparat per passar al nivell competició, a nivell de club o a nivell de Campionat de Catalunya, comences a entrenar dues hores a la setmana. I a poc a poc vas incorporant. Moltes vegades en comptes de dues hores n'acabes fent quatre, perquè si entre que comences, allargues una mica d'entrenament, després volem fer un joc... Fas quatre hores. Això es reparteix en dos dies. Més tard, quan vaig començar a entrenar 50 metres, l'entrenador que tenia en aquell moment, que encara no era l'Alba, em va proposar començar a entrenar un tercer dia i després un quart.
Per algú que desconeix què és el tir olímpic, què té d'especial?
És un esport molt complet. Potser físicament no és tant demandant com podria ser, per exemple, un atletisme, però sí que és un esport sobretot molt psicològic. A mi m'agrada molt i em vaig enamorar, de fet, per això. És una lluita contra tu mateix. És un esport que incentiva molt l'autosuperació. Acabar una competició i en comptes d'anar a mirar en quina posició de la llista has quedat, mirar quins són els punts que he fet i comparar-los amb la meva anterior competició. Això crec que és el que marca la diferència en aquest esport respecte als altres.
Per tant, el factor psicològic és molt important...
El tir és un esport molt psicològic. Per molta part física que tingui, si mentalment no estàs en la competició, se't en pot anar tot a norris. Per això nosaltres aquí al CAR tenim psicòlegs esportius. Tinc també la sort que la meva entrenadora, l'Alba, és psicòloga esportiva i, per tant, també entén molt bé quines són les situacions que es poden arribar a viure o poden arribar a passar una en competició. És un esport de molta rutina: repetició, repetició i repetició i sempre ho has de fer exactament igual. O almenys aquesta és la idea, perquè sempre surti igual de bé. Òbviament, si surt malament vol dir que alguna cosa s'ha de canviar. Això ho treballem molt amb psicòlegs, fem les nostres rutines, intentem que sempre sigui, si no igual, molt similar i canviar el mínim.
Falten recursos per practicar aquest esport?
Sí. Realment, és difícil aconseguir - no només amb el tir, sinó que en qualsevol esport minoritari - diners. Nosaltres tenim la sort que el club està a Barcelona i jo visc a Barcelona. Ho tenia bastant fàcil per poder entrenar, però a tota Barcelona només hi ha un club. No és com el futbol, que tens en un a cada escola. A escala nacional, el problema és molt més gran, perquè Barcelona és una gran ciutat, però què passa als petits pobles o amb les petites ciutats? Falta gent, però falta gent perquè també falten clubs. També falta pressupost per poder anar a les competicions, tant nacionals com internacionals. Tinc la sort de ser una de les poques persones a tot Espanya que tenen patrocinadors per poder practicar aquest esport, però molt pocs patrocinis són econòmics i molt poca gent aconsegueix patrocinis.
Per això mires al futur també estudiant tres carreres... Com combines tot plegat?
Té una mica de trampa. Estudio Enginyeria Mecànica i Electrònica en doble grau a la UPC. Està molt ben muntat aquest grau perquè realment és com si estigués estudiant només una carrera durant 5 anys en comptes de 4. I, per altra banda, estudio física. Però ho faig als estius, en els meus moments lliures, i no faig totes les assignatures, no hi vaig el dia. Per què? Perquè sempre, des de petita, m'ha agradat molt aprendre. Sóc molt curiosa. No m'agrada estudiar pels exàmens, però sí que m'agrada aprendre i conèixer coses noves. La física la vaig escollir perquè quan vaig entrar a la Universitat estava adoptant entre fer enginyeria o física. Em picava el coquet.
Ens pots explicar com és el teu dia a dia? Ha de ser una bogeria...
Normalment, el meu dia a dia és bastant similar. Aquest any se m'ha complicat una mica perquè és doble grau, algunes assignatures són al matí i altres a la tarda. Però en general, als matins estudio - si faig pràctiques també ho faig als matins - i a les tardes fem entrenament: primer el bloc de tir i després el bloc d'entrenament físic. Després sopo i quan acabo torno a estudiar, faig el que m'hagi quedat de la feina o el que toqui fer.
Entreu cada dia, oi?
Si, cada dia de dilluns a divendres. Entrenem també els dissabtes en unes altres instal·lacions per canviar una mica d'aires i normalment els diumenges tenim competició.
A banda de tot això, com que no en tens prou, també formes part d'Hypatia I, una missió femenina cap a l'anàloga del Desert de Mart. Què és exactament?
El projecte Hypatia és una tripulació de nou dones que vam anar de fet l'abril del 2023 al Mart simulat, al desert de Utah. La gràcia d'aquesta tripulació que ha anat a l'abril serà la que seleccioni la següent tripulació per poder tornar a repetir l'experiència el 2025. Aquest projecte o tripulació no només té la missió d'anar a la Mars Research Desert Station, que és aquesta estació de Utah, sinó que també fem molta promoció i divulgació científica. I de referents científics femenins, que en tenim pocs.
Has trobat mai dificultats en el teu esport o en el món de la ciència per ser dona?
No n'hi he trobat mai. Tinc la sort que no n'he trobat mai. Amb el tir hem tingut obstacles, però tant homes com dones perquè és un esport minoritari i no hi ha prou suport o no hi ha prou visibilització per poder aconseguir aquests ajuts. En el cas de la ciència, tampoc no he trobat cap obstacle per ser dona, però sí que és cert que es pot veure a l'aula, a la Universitat. A mecànica som deu dones en una classe de 60 i a electrònica som sis dones en una classe de 60. Els percentatges són molt baixos.
I al tir?
Hi ha una mica de trampa al tir perquè és un esport que té moltes modalitats. Té les modalitats olímpiques, que són les que veiem per la tele, però també n'hi ha d'altres, com les armes històriques. En les modalitats olímpiques, realment, a carabines tenia un 50-50, bastant similar. Amb pistola sí que seria un 25-75. 25 % dones, 75 homes. En altres modalitats sí que les dones potser arriben al 10 %.
A què creus que es deu aquesta diferència?
El tir és un esport que, tradicionalment, era d'homes i suposo que, com en qualsevol altre esport, les dones van arribar a l'esport més tard que els homes. Crec que les modalitats olímpiques, per exemple, són les que tenen més visibilitat i, per tant, també són les que també són les que practiquen més la gent jove. En aquest sentit, és més fàcil aconseguir estabilitzar una mica o aconseguir un equilibri en percentatge de gènere. En les altres modalitats falten dones. I no sé a què és degut exactament. L'únic que sé és que aquest percentatge de dones cada cop va creixent.
Com serà l'evolució d'aquest esport?
La gent que comença en aquest esport no solen ser nens molt petits. L'edat mínima per poder competir són vuit anys i l'edat mínima per poder entrenar en segons quins clubs són 10. És un esport que requereix una mica de consciència perquè necessitem uns mínims de seguretat. La gent sol començar més aviat, entre els 10 i els 14 anys. Jo vaig començar una mica més tard que la resta de la gent, però sí que és cert que hi ha molt joves i molta gent nova. Almenys al meu club, sempre omplen el curs d'iniciació, mai queden places lliures. Crec que tindrem futur.
El 2024 pot ser un any molt especial per a tu. A l'horitzó tens París i el sempre vibrant projecte d'Hypatia. Com ho encares?
El 2024 intentarem aconseguir la plaça olímpica. No la tenim assegurada, però tampoc és impossible. Ara mateix, amb el nivell amb què estem entrenant, no és pensar en fantasia. Avui dia, l'any 2024, la prioritat seran els Jocs. També continuarem treballant amb el projecte d'Hypatia, però amb projecció del 2025. Volem tornar a la Mars Research Desert Station el 2025. Primer una cosa i després l'altra. Però més o menys tot s'anirà cuinant a l'hora.
Abans d'anar a dormir somies amb els Jocs?
Sí, sí! A mi m'encantaria arribar a uns Jocs. Si no és a París és a Los Angeles. París no és impossible, però sabem que les probabilitats són molt baixes. Queden molt poques places; tanmateix, sí que ens estem preparant al màxim, tant a nivell físic com a nivell consciència.
T'ho prens com un objectiu a llarg termini...
Sí, sí. I el cap ho sap i ho nota.
T'has pogut ja relacionar amb algún esportista olímpic?
La gent que ha anat a uns Jocs Olímpics no deixen de ser esportistes normals i corrents, com la majoria de gent. Almenys aquí al CAR. Són gent que treballen molt, això sí, i quan es posen en un objectiu no deixen de lluitar per aconseguir-lo. Intento jo també ser així. Bé, des de petita sempre he sigut molt persistent, sempre he anat a pels meus objectius i em puc inclús veure reflectida en gent com els esportistes que han anat. Transmeten molta confiança també en si mateixos i moltes ganes de fer projectes esportius i tirar-los endavant.
Si t'haguessis de quedar amb un nom, quin seria?
Esportistes que conec, per exemple, no estan al CAR, però la Fàtima Gàlvez, que també és esportista de tir olímpic. Ella, de fet, ja ha anat a uns Jocs Olímpics i va guanyar medalla d'or en equips mixts amb l'Alberto. Per mi és una referent. Té les coses molt clares. Sap què és el que ha de fer i com ho ha de fer i a la que s'ho proposa, cap allà hi va.
Per acabar, una pregunta clàssica: com et veus d'aquí a cinc anys?
Dubto que pugui dedicar-me únicament al tir. Tant de bo pogués ser així. Tot i això, la ciència m'encanta i m'encanta la recerca i també estic dirigint part dels meus esforços en poder créixer acadèmicament. Crec que en el futur m'agradaria fer recerca i, per tant, probablement, en cinc anys estaré estudiant potser un doctorat. No sé on, ni com. La gràcia serà poder compaginar-ho també amb el tir.