Udine, 4 de juliol de 1983. A la Piazza XX Settembre, la més gran de la ciutat i el nom de la qual fa honor a la unificació italiana, milers de manifestants s'apleguen sota un sol crit de clars ressons secessionistes: "Zico o Austria". Els habitants de la localitat més gran de la històrica regió del Friül, antigament part de l'Imperi Austrohongarès, omplen els carrers de la ciutat amb pancartes que reclamen la independència de la regió i posen en perill la integritat territorial d'Itàlia. Més enllà dels històrics greuges culturals, lingüístics i polítics respecte l'Estat, però, el motiu de pes és un altre: o la Federació Italiana permet el fitxatge de Zico per l'Udinese, o els friülans s'annexionen a Àustria.  

manifestantes en friuli amenazan con anexionarse a austria rai

Manifestants a la ciutat d'Udine amenaçant amb l'annexió a Àustria. (Font: RAI)

El fitxatge més inesperat de la història del calcio

L'estiu de 1983 tot el món sap de sobres qui és a Arthur Antunes Coimbra, popularment conegut com a Zico. El mitjapunta brasiler figura, juntament amb Platini i Maradona, entre els tres millors migcampistes ofensius del món i és l'estrella absoluta de la selecció brasilera que un any abans, al Mundial d'Espanya, cau eliminada a Sarrià contra Itàlia a quarts de final però practicant un joc vistós que enamora a tothom. Malgrat tenir trenta anys, el "Pelé blanc" fa temps que té ofertes de grans clubs d'Europa, i després d'haver guanyat tots els títols possibles amb el Flamengo brasiler, l'estiu de 1983 decideix creuar l'oceà i fer per fi el salt a Europa. La Juventus, la Roma, el Milan o fins i tot el Reial Madrid s'interessen per ell, però per sorpresa de tothom, és un humil club de la ciutat d'Udine qui aconsegueix tancar un acord verbal amb l'astre de Rio de Janeiro.

zico udinese

Zico vestint la samarreta de l'Udinese en un dels seus primers partits a la lliga italiana. (Font: Viquipèdia)

El secret de la inesperada operació rau en Alberto Giuliodori, intermediari friülà amb bones connexions al futbol brasiler i gran amic de Lamberto Mazza, president de l'Udinese i propietari de la multinacional Zanussi, la segona empresa més important d'Itàlia. Només hi ha un inconvenient: perquè Zico jugui a l'humil club del nord d'Itàlia cal pagar 6.000 milions de lires al Flamengo, és a dir, uns 4 milions i mig d'euros actuals. Tenint en compte que fins al moment el fitxatge de Maradona pel Barça (2,5 milions d'euros) era el més car de la història, la quantitat econòmica és astronòmica. Però a més encara hi ha un altre problema: Zanussi, després d'una davallada de vendes en els últims anys, està en crisi i amenaça amb un ERE a més de 4.500 treballadors, gairebé un 20% de la plantilla. Malgrat tot, finalment l'Udinese decideix tirar endavant el fitxatge assumint el 60% del cost del traspàs, que pagarà en negre i a través d'un fosc entramat de bancs; l'altre 40% anirà a càrrec d'una empresa amb seu fictícia a Londres creada expressament per a l'ocasió, Grouping Ltd, que gestionarà els drets d'imatge de Zico i recuperarà la inversió a partir d'acords amb Coca-Cola o Adidas.

Una qüestió d'estat

És lícit que un club sense diners i propietat d'un empresari que ha d'acomiadar milers de treballadors fitxi el futbolista més car del món? El dubte només seria ètic si no fos per les clares irregularitats i ombres que amaga l'operació, motiu pel qual la Federació Italiana de Futbol, en assabentar-se de l'astronòmic preu del traspàs, decideix intervenir i no només bloqueja el fitxatge de Zico, sinó també el d'un altre brasiler, Tonino Cerezo, que ja havia arribat a un altre acord multimilionari amb la Roma. També el sindicalista Luciano Lama, portaveu del CGIL (Confederació General Italiana del Treball), alça la veu i diu que el fitxatge és un fet intolerable tenint en compte la quantitat de treballadors que estan a punt de quedar-se al carrer, però les protestes contra els acomiadaments a Zanussi tenen menys èxit que la multitudinària manifestació que es produeix a Udine quan la Federació anuncia que Zico no jugarà a l'equip de la ciutat.

Zico i Cerezo

Zico i Cerezo -al centre-, companys de selecció i rivals durant dues temporades al calcio. (Font: Udinese.it)

Amb pancartes que diuen "Ens avergonyim de ser italians" o "Italia, corrupta i traïdora", l'inesperat brot d'un nacionalisme friülà apagat i adormit des de feia dècades compta amb el recolzament dels polítics de la regió, que secunden les mobilitzacions dels aficionats. Les pressions de l'Udinese i la Roma, juntament amb la forta mobilització popular, posen la Federació entre l'espasa i la paret fins que finalment el president de la República, Sandro Pertini, es pronuncia i afirma a la televisió que desitja veure a Zico i Cerezo jugant a Itàlia. L'endemà el Comitè Olímpic Italià declara nul el dictamen de la Federació Italiana de Futbol i a Udine la notícia es rep amb tanta alegria que se celebra com un títol. El 5 d'agost de 1983, ja enterrada l'amenaça de l'annexió amb Àustria i en un Stadio Friuli ple a vessar amb 50.000 persones, Zico debuta amb l'Udinese en un amistós contra el Reial Madrid que l'equip italià guanya per 2-1, amb un gol de falta directa de la nova estrella del calcio.

La fi d'un somni

Aquella temporada, la 1983-1984, amb una plantilla amb molt poca qualitat i liderada al cent per cent per Zico actuant com "un motor Ferrari en un utilitari", tal com va definir-lo la premsa esportiva italiana, l'Udinese acaba 9è a la classificació i el brasiler aconsegueix marcar 19 gols, només un menys que el capo cannoniere de la lliga, Michel Platini. La temporada següent a la del seu fitxatge, però, l'any que a Itàlia coincideixen Platini, Maradona, Zico i Cerezo, el "Pelé blanc" es passa gran part de l'any lesionat i no poc evitar que l'Udinese pateixi per assolir la permanència en un campionat que s'endú contra tot pronòstic l'Hellas de Verona, un altre club humil.

Zico ciutada honor Udine

L'any 2009, després de ser nomenat Ciutadà d'Honor de la ciutat d'Udine. (Font: Udinese.it)

Finalment l'estiu de 1985, entre acusacions d'evasió fiscal i exportacions il·legals, Zico decideix posar fi a l'aventura italiana i torna al Flamengo, deixant per sempre més un record inesborrable a Udine -ciutat de la qual l'any 2009 va ser nomenat Ciutadà d'Honor-, i el Friül, la regió que un estiu de 1983 va sortir al carrer protagonitzant la primera i única amenaça de rebel·lió secessionista de la Història provocada per un jugador de futbol.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
maradona napols  @MarGauFil
Adeu a una llegenda Maradona, el napolità nascut a Buenos Aires Pep Antoni Roig
Mad Men
des de la gandula Don Draper a la platja Pep Antoni Roig