La Reial Societat s’ha proclamat campiona de la Copa del Rei després de superar l’Atlètic de Madrid a la tanda de penals, al terme d’una final molt disputada a la Cartuja. El conjunt txuri-urdin ha acabat aixecant el trofeu per quarta vegada a la seva història, en una nit de màxima tensió i amb un desenllaç d’aquells que es decideixen per detalls. Però, més enllà del marcador i del títol, la prèvia del partit ha tornat a deixar una imatge ja recurrent quan equips bascos o catalans arriben a una gran final: la xiulada a l’himne espanyol. Bona part de l’afició de la Reial Societat ha expressat així, un any més, el seu rebuig a allò que representa aquest himne. 

Homenatge, banderes i càrrega simbòlica

L’himne ha sonat amb els jugadors ja situats sobre la gespa i amb les graderies completament entregades a l’escenografia preparada per totes dues aficions. A la zona ocupada pels seguidors de l’Atlètic de Madrid hi predominaven les banderes espanyoles i un mosaic amb els colors vermell i groc, en una exhibició simbòlica inequívoca. A l’altra banda, l’afició basca ha respost amb una imatge ben diferent: un homenatge a la graderia a Aitor Zabaleta, el jove aficionat de la Reial assassinat per ultres neonazis de l’Atlètic de Madrid l’any 1998, i una presència massiva d’ikurriñes a la graderia. Dues maneres d’entendre el futbol, la identitat i el context polític que envolta aquest tipus de cites.

Mesures de prevenció davant la xiulada habitual

Com ja passa des de fa anys, l’organització ha optat per fer sonar l’himne amb un volum molt elevat per intentar tapar una protesta que es repeteix de manera sistemàtica. És una decisió pensada perquè, sobretot en la transmissió televisiva, el relat oficial s’imposi al que realment està passant a l’estadi. Tot i això, els xiulets s’han tornat a sentir amb claredat. Ni l’amplificació del so ni la voluntat de dissimular el malestar han impedit que una part notable del públic fes evident la seva oposició a un símbol que no sent propi. 

Lluny de ser un fet aïllat, aquesta escena s’ha convertit en una constant a les finals de Copa quan hi participen clubs de Catalunya o d’Euskadi. També s’ha vist en finals amb presència d’Osasuna, i forma part ja de la memòria recent de la competició. La primera gran xiulada de l’era moderna continua sent, probablement, la de la final del 2009 entre el Barça i l’Athletic Club, en què els blaugrana es van imposar per 4-1 en plena temporada del triplet, preludi del posterior sextet. Des d’aleshores, cada nou episodi confirma el mateix: per molta escenografia oficial, per molt volum i per molta insistència a vestir la Copa d’una suposada neutralitat, hi ha una part de les graderies que continua aprofitant aquest aparador per fer sentir una discrepància política i nacional impossible d’amagar.