Elena Fort (Barcelona, 1970) és la sòcia número 5.469 del Barça i la vicepresidenta institucional del club blaugrana. La directiva culer, al costat del president Joan Laporta des dels seus inicis a la plataforma de l'Elefant Blau, ha rebut el premi Dona Directiva de la UFEC per representar el pes creixent de les dones en els espais de decisió dels grans clubs esportius.
Què significa haver rebut el premi de Dona Directiva de la UFEC?
Evidentment, un orgull i un privilegi. Crec que quan algú et reconeix la tasca que has fet, que no és fàcil, personalment és un orgull. També penso que col·lectivament, perquè al final, reconeixent la meva tasca, també reconeixen la tasca del Futbol Club Barcelona, i especialment també la de moltíssimes dones que treballen en aquest club, que no són tan visibles com jo, que tinc el privilegi de representar-les. I una mica la demostració que en el món del futbol, i el Barça com sempre també ho és en molts espais de la societat, les dones poden estar, poden tenir càrrecs de responsabilitat i, per tant, un honor en aquest sentit.
Com ho veus que sigui complicat veure dones en posicions de poder?
Sí que és cert que a vegades al dia a dia no hi caus, però quan et mous, quan et relaciones amb altres clubs, amb altres institucions, vas veient que en el món de l'esport, especialment en el del futbol, que és el que jo conec més, la presència en espais directius de dones és mínima. És que fins i tot a Europa, quan he tingut el plaer de poder viatjar amb l'equip i he fet dinar a directives o reunions, tampoc em trobo moltes dones. I realment sí que dius: "Ostres, que tens un espai que avui en dia és privilegiat perquè no n'hi ha tantes". El que veig és que queda molta feina per fer. El món del futbol, culturalment, és un món essencialment masculinitzat, perquè ho ha estat sempre així. Que no vol dir que no hi ha hagut dones. La meva besàvia ja era sòcia abonada del Barça a principis del segle XX; per tant, n'hi havia, però eren menys. Jo crec que, al final, les dones que hi som, el que hem de fer és naturalitzar la presència, exercir la nostra feina amb el talent que tinguem i normalitzar la presència de dones especialment perquè les generacions futures puguin accedir a aquests espais i no diguin "ai, no, no vull anar-hi".
És més difícil trobar dones directives a altres clubs d'Europa o a Espanya?
Jo creia que a Europa estava més normalitzat, però en el món del futbol he vist que tampoc hi ha molta dona. De fet, crec que he anat fent repàs aquests dies arran del premi i no recordo massa més que una executiva del Chelsea, la Barbara Charone. I penso que la qüestió no és tant de l'estat espanyol, sinó que jo crec que és més de la versió futbolística.
Quan vas rebre el premi, vas dir que en entrar en un món masculí t'has de plantar, fer-te veure i dir que estàs aquí. Com va ser la teva entrada al món de l'esport i del futbol?
La meva primera entrada és el dia que neixo i el meu pare em fa sòcia del Barça. Per tant, l'entrada ja va ser molt d'inici i he viscut sempre el barcelonisme i el Barça de moltes maneres, fins al punt que jo soc directiva. Començo exercint amb l’Elefant Blau com a voluntària per ajudar en aquell moviment amb el que creia i, a partir d'aquí, he tingut molts rols. Per a mi sempre ha sigut normalitzat, perquè a casa meva l'àvia ja era la gran barcelonista de la família, quasi més que l'avi i els meus pares. I aquesta al final és la meva entrada, però és una entrada molt normal. El que passa és que quan entres, t'adones que estàs en espais on la teva presència com a dona no és simplement perquè és una cosa naturalitzada, no és el seu espai natural; no et veuen com si fos el teu espai, però moltes vegades no és el teu espai natural. No parlen a vegades gent de futbol amb mi, perquè pensen que potser no en sé massa de futbol. Moltes vegades has de dir "estic aquí, tinc aquest càrrec", cosa que tampoc va molt amb el meu caràcter. Però jo he tingut anècdotes d'anar a espais on, protocol·làriament, pel meu càrrec, em tocava un espai i, pel fet de ser dona, m'han posat en un altre, i això és tal qual. Però sempre has de dir que em toca un altre espai.
... Potser a països que no són europeus?
Sí. En aquest cas em va passar a un espai de la lliga espanyola, però pot passar qualsevol espai. Per a mi és un problema d'entendre segurament que aquest espai és més d'homes que de dones, fins ara. I al final, la revolució del futbol femení sí que ens ajuda a normalitzar això, i també hem de normalitzar el que és la gestió normal i ordinària dels clubs de futbol o de les institucions relacionades amb el futbol.
Què significa per tu tenir un paper tan important dins d'un club com el Barça?
Un orgull, evidentment, perquè penso en els meus orígens blaugrana de cuna... quan el meu pare m'explicava amb orgull que m'havia fet sòcia el dia que vaig néixer, quan he vist els meus avis plorar, quan he anat al futbol des que no tinc curs de raó, doncs és un orgull. I sempre explico que ser del Barça forma part de la meva forma de veure la vida. I, per tant, disfruto molt; també pateixo, però disfruto moltíssim. I el Barça, com que sempre és família i casa; cada dia que exerceixo la meva feina crec que recordo els que no hi són i que em van portar fins aquí.
Des que el 2003 vas entrar al Barça, com ha canviat el paper de la dona dins del club?
Ha canviat molt. Sobretot per l'autoconvenciment de les dones que tenim un paper important en el món del futbol. Quan vaig entrar, sí que en aquell moment hi havia una directiva, que era la Clàudia Vives-Fierro, i que ja exercia, perquè és una persona amb molt caràcter. Però crec que el que ha canviat més, més que internament, ha canviat és externament la visió més social que les dones sí que poden estar en el món del futbol. I jo crec que la meva feina és una mica normalitzar aquest paper.
I et sents com una referent?
La veritat és que personalment no m'ho he sentit mai perquè vinc a pencar amb el que puc. Sí que és cert que moltes vegades, quan he anat a fer alguna xerrada o he parlat amb gent, moltes persones i moltes dones em donen les gràcies per estar aquí i em consideren referent, i no me'n vull sentir en el sentit de tenir aquesta responsabilitat, que és molt feixuga en alguns moments. Però sí que segurament soc una figura que estic obrint un camí, sobretot en un espai d'alta decisió com és aquest, o d'alta responsabilitat dintre d'un club de futbol. Però sentir-se referent és posar-se unes medalles que jo crec que encara no me les puc posar.
I has parlat amb el president Joan Laporta de l'interès de poder incorporar més dones?
Hi ha una cosa que, com a dona, sempre vull posar de manifest: les dones han d'arribar per la nostra vàlua. Per tant, això crec que és una cosa que està molt interioritzada i és així. El fet de posar dones per posar-les, i dir "no, és que hem de posar-ne més per posar-les", a mi no m'aporta res com a dona perquè crec que no és la manera. Malgrat que hi podíem discutir les quotes. Jo crec que no és la manera. Les dones han d'ocupar l'espai per les seves capacitats. I, en aquest sentit, jo agraeixo al president Laporta que a mi m'ha donat unes responsabilitats que no són les que estructuralment es donen moltes vegades a les dones, que van més a la part més de cures, més socials o més dels nens... No, jo tinc unes responsables del club que són molt altes. I crec que és la manera de normalitzar això. No és tant la quantitat, sinó el fet que les dones que hi som siguem dones que realment exercim el lideratge i, per dir-ho d'alguna manera, exercim el poder com a tal.
(...)
I també faig una autocrítica que ara faig moltes vegades, que és que he anat a buscar entorns, dones, per poder venir al projecte... i les dones tenim una síndrome de la impostora immensa, que les dones moltes vegades diem que no. És que ens ha passat en molts àmbits. I des que estic aquí m'ha passat en molts àmbits. Quan treballàvem el 125 aniversari, es va buscar determinats perfils de dones per fer coses, i moltes dones ens van dir que no. També per estar a la Junta. M'agrada ser autocrítica, perquè a vegades les dones ens flagel·lem molt que no hi som. Hem de perdre la por.
Tens experiència també en política... quina diferència hi ha entre l'esport, la política i el paper de la dona?
La política crec que venia d'un espai també molt masculinitzat, però allà la normativa va obligar a les quotes, a les llistes cremalleres, i això ho ha anat normalitzant. Quan parlo de les quotes, a mi em generen un dubte, no m'agraden, però sé que han funcionat. Però crec, i m'agradaria pensar que una vegada hi ha àmbits on ja s'ha fet, la resta d'àmbits han de ser de manera més natural. I hem d'entrar en aquests mons de manera natural. I també penso que moltes vegades les dones del món del futbol ens genera una barrera; ho dic perquè jo ho he constatat amb moltes dones del meu entorn. Estar al Barça no és fàcil; l'exposició pública és gran, la vida familiar, la personal i la professional és difícil i, per tant, costa. I més que quota, jo crec que hem de convèncer les dones que això és un món on també les dones poden exercir les seves capacitats.
En el món del futbol hi ha hagut poques presidentes de clubs, més aviat de clubs més menors. Ja toca que a un club de primer nivell com el Barça hi hagi una presidenta?
Encara culturalment segurament és una cosa que costaria bastant. Crec que hi ha una gran generació de l'àmbit culer que encara li costaria perquè ve d'aquesta cultura més arrelada a l'home com a gestor de futbol. Però és evident i m'agradaria que el Barça fos pioner en això, i crec que ho farem. Però encara tenim només un 27% més o menys de sòcies a la massa social. Per tant, no hi haurà mai una presidenta si només tenim un terç de sòcies i no arribem al 50%, que és la realitat del món. Crec que encara ens falta un camí per recórrer, però crec que arribarà, i tant que arribarà. I més aviat del que pensem.
T'agradaria ser presidenta?
Aquesta és una pregunta que em fan sovint. Jo sempre contesto el mateix: com a sòcia del Barça, portant el Barça al cor, jo crec que ningun soci et dirà mai que no vol ser president o presidenta del Barça. És evident que sí, que és el màxim honor que pot tenir un soci. Però una cosa és la voluntat i l'altra cosa és el que pugui passar o el que passi.
Qui ja ha dit alguna vegada que no li faria res ser presidenta del Barça ha estat Aitana Bonmatí. La veus com a futura presidenta?
I tant, són dones compromeses, dones que ja han viscut aquesta transformació, i ella no només ha viscut, sinó que l'ha ajudat a fer aquesta transformació, i que la seva visió és absolutament diferent i que pertany també a una generació molt més jove. Per tant, jo crec que l'Aitana seria una gran presidenta del Barça perquè s'estima aquest club. I quan el sents, aquesta capacitat ja demostradíssima, doncs sí, sí, ho veig claríssimament.
Quan acabi aquest mandat, veuries possible que hi hagués alguna candidata dona?
És que aquest segurament és el primer pas per aconseguir una dona presidenta. Alguna dona que també trenqui aquesta línia i que decideixi ser candidata. Sí, per què no? Jo crec que d'aquí a cinc anys les coses també hauran evolucionat molt i hauran canviat molt.
I si d'aquí a cinc anys ha canviat molta cosa, hi haurà una candidata dona a presidenta del Barça?
Algú ha de trencar aquesta barrera i aquest mur, i jo espero que l'any 2031 hi hagi una candidata.
Tens algun nom al cap?
No, és el concepte. Jo crec que normalitzaríem la vida del club si dintre dels molts precandidats que es presentin, doncs hi hagi una dona, que és el que tocaria.
I si no et presentes, estaries al costat d'aquesta dona precandidata?
Bé, clar, depèn de la dona. També t'he de valorar les capacitats, quin projecte... no només pel fet de ser dona. És a dir, jo valoraria aquest pas, òbviament, però per ser presidenta del Barça també s'ha de posar en un projecte que s'adigui amb allò que tu creus.
Entrevista a Elena Fort