6 de juny de 2015, 22.30 hores. El Barça es proclama campió de la Champions League a l'Estadi Olímpic de Berlín després de derrotar la Juventus de Gianluigi Buffon, Paul Pogba i també Arturo Vidal per 3 gols a 1. És la cinquena orelluda del club.
7 de maig de 2019, 22.30 hores. El Barça torna a certificar que no guanyarà el títol més preuat. Aquest cop el botxí és el Liverpool, que remunta un 3-0 en contra per fer esclatar Anfield i humiliar uns futbolistes i un entrenador incapaços de reaccionar.
EFE
4 anys després de tocar el cel a Berlín, els blaugrana encaixen el cop més dur de la seva era moderna i escriuen un nou capítol d'un llibre anomenat Com desaprofitar a Leo Messi. El 10 fa màgia però ja no pot ocultar la realitat: el club -o més ben dit, la directiva actual- ha escollit un camí erroni. Que el Barça no guanyi la Champions no és una desgràcia. Pot passar, ha passat i seguirà passant. El problema és que s'ha perdut la identitat. I sense identitat ni resultats, l'únic que queda és la buidor del no res.
Els pesos pesants s'acomoden
La 2014/15 va ser la temporada del segon triplet blaugrana, la de l'adeu de Xavi o la del trident demolidor. També va ser la de la crisi d'Anoeta, la de la destitució d'Andoni Zubizarreta o la de l'enfrontament entre Messi i Luis Enrique.
Sergi Alcázar
L'entrenador asturià va preferir conservar el seu càrrec i es va empassar l'orgull, però també va entregar l'equip als pesos pesants. Després de la crisi d'Anoeta, els jugadors que ho havien donat tot al Barça es van convertir en intocables. Durant aquell curs ni tan sols la sabia veu de Xavi Hernández va poder poder evitar que Luis Suárez, Neymar, Andrés Iniesta o Sergio Busquets ho juguessin tot. La recepta va funcionar durant uns mesos, és cert, però les desfetes dels cursos següents contra l'Atlètic de Madrid i la Juventus a la Champions van començar a fer palès que el camí no era el correcte.
Quan la pilota entra...
Guanyar és la millor mesura per anestesiar les masses. 1 mes després de la final de Berlín van tenir lloc les tretzenes eleccions a la presidència del Barça. El sufragi l'havia convocat el president vigent, Josep Maria Bartomeu, en plena crisi de resultats durant el mes de gener. La jugada no li va poder sortir millor.
ACN
En plena eufòria pel segon triplet de la història del club, els socis van votar en massa la candidatura de Bartomeu, que es va imposar a Joan Laporta, el seu gran competidor. La realitat és aquella temporada el club ja havia començat a mostrar signes de debilitat en aspectes com el planter o les seccions -especialment la de bàsquet-, però la pilota va entrar tres vegades a la porteria de Buffon i la massa, conseqüentment, va decidir mirar cap a una altra banda.
Una decisió covarda
L'últim curs de Luis Enrique va evidenciar que el Barça necessitava sang nova. El Reial Madrid va guanyar la seva segona Champions consecutiva i es va endur el títol de Lliga, mentre Neymar discutia amb el cos tècnic, Jordi Alba es revelava contra l'entrenador i jugadors com Mathieu eren titulars al Juventus Stadium.
Afortunadament per la junta, que no l'hauria destituït, va ser el propi Luis Enrique qui va decidir abandonar el vaixell. El seu substitut, en plena crisi pel fitxatge de Neymar pel PSG, va ser Ernesto Valverde, un tècnic que havia destacat a l'Athletic i enamorava pel seu perfil baix.
EFE
L'extremeny va arribar amb fama de pacificador i el temps ha donat la raó a aquells que li atribuïen aquesta qualitat. Valverde sabia que els focus eren pels futbolistes. També sabia que, a diferència de Luis Enrique, ell no pretenia ser el líder. I també sabia, com el temps ha demostrat, que tenir a Messi content suposa guanyar el 90% dels partits.
Però no n'hi ha prou. Per ser massa benvolent, Valverde ha acabat cedint a les pressions de dins i fora del vestidor. Només així s'entén que dos fitxatges sol·licitats pels pesos pesants de la plantilla, Coutinho i Arturo Vidal, hagin estat titulars en l'anada i la tornada d'aquestes semifinals.
El fitxatge del xilè s'idea després del fracàs de Roma perquè directius com Pep Segura fan un diagnòstic erroni de la situació: falta múscul, més múscul. Valverde no pot decidir plenament quins jugadors arriben al Camp Nou, però sí que pot escollir quins alinea a l'onze. La decisió d'apostar per Vidal enlloc d'Arthur l'humanitza i el retrata: ell comparteix els ideals dels peixos grossos de la secretària tècnica, però aquests, malauradament, no són els que han conduït el Barça a la glòria durant molts anys.