Deia Johan Cruyff que als seus equips el porter era el primer atacant. Quelcom lògic, i és que aquell Barça pretenia -i aconseguia- començar a construir la jugada des de la seva pròpia àrea. El joc de peus i la presa de decisions d’Andoni Zubizarreta, doncs, eren factors clau perquè el pla rutllés des de l’inici.
La importància que tenia el porter basc per a Cruyff era tan o més gran que la que Marc-André Ter Stegen té per a Quique Setién. El futbolista alemany, probablement el millor porter del món amb els peus, és l’encarregat d’iniciar l’atac del Barça. Encara que això impliqui fer la primera passada des de la seva pròpia àrea.
EFE
El problema, però, és que el públic del Camp Nou -sempre selectiu, sempre contradictori- sembla que no està disposat a acceptar que el seu equip aposti per la idea que l’ha fet gran. Quan el porter alemany ha tocat la pilota amb els peus per superar la pressió de la Reial, una bona part de l’afició ha respost amb uns xiulets que no eren per ell, sinó pel pla que l’equip estava duent a terme en aquell precís instant.
Sí, la sortida de pilota del Barça segueix sent molt deficient. I sí, Sergio Busquets i Frenkie de Jong han de fer màgia constantment perquè aquesta funcioni. El què costa d’entendre, però, és que el Camp Nou s’encengui per tal d’animar Eder Sarabia o per celebrar l’entrada d’Arturo Vidal i, en canvi, penalitzi la posada en pràctica d’un pla que, encara que ara té molt marge de millora, ha definit el club durant els millors anys de la seva història.