'Bojan, més enllà del somriure' no és un clàssic documental d'esport. Quan parlem d'un producte audiovisual que narra la trajectòria d'un esportista o d'un equip de primer nivell mundial, estem habituats a veure relats que se centren a intentar polir la imatge del protagonista, explicant només tots els seus èxits. En moltes ocasions, són històries buides, que tampoc ajuden a esbrinar com és el dia a dia d'un esportista d'elit. Són pocs els casos que trenquen aquest prejudici, però el llargmetratge que ha estrenat Bojan el passat dijous als cinemes Phenomena i que ja està disponible a Rakuten TV, és un clar exemple que, a través de l'esport, es poden tocar temes de vital importància per a la societat.
Convertir-se en una imatge pública sent un "nen"
I és que tot i que 'Bojan, més enllà del somriure' repassa la carrera entera de l'exfutbolista català, el veritable motor del documental és el patiment mental que va haver de viure el protagonista durant els seus primers anys al Barça, quan en poc temps passa de ser un jugador de la Masia a la nova esperança de l'afició culer. Perquè el cas de Bojan és un dels més sorprenents dels darrers anys, que té una història amagada que el producte creat gràcies a l'empresa NSN aclareix de forma detallada.
Anteriorment, Bojan Krkic ja havia explicat que va viure una etapa complicada durant els seus anys al Barça, amb molts alts i baixos, però mai s'havia atrevit a donar tants detalls. Ho ha fet amb una sincera conversa amb Josep Monseny, un psicoanalista que juga un paper capital en el documental, i a través de les experiències que narren els seus pares, els seus exentrenadors i els excompanys d'equip que més han marcat l'exdavanter blaugrana.
"Eren unes expectatives que no m'havia creat jo"
Ara bé, les reflexions més interessants les narra Bojan. El jugador de Linyola es va convertir en el futbolista més jove a debutar amb el Barça, amb només 17 anys, un mes i dos dies. A més, ho va fer mostrant un gran rendiment de forma immediata. Els gols li queien de les butxaques i el Camp Nou va descobrir un nou ídol. Des de fora, tot semblava idíl·lic, però el gran públic no coneixia el costat obscur d'aquesta explosió. "Em feia molt feliç poder debutar al primer equip, però alhora tot el que generava això, el meu cos no ho acceptava”, detalla el '9' format a la Masia durante el documental.
Els seus primers passos a l'elit van ser complicats. El vestidor blaugrana d'aquell moment era convuls i va acabar trobant pocs 'padrins'. Dos dels pocs jugadors que van protegir el futbolista català van ser Thierry Henry i Zlatan Ibrahimović, que apareixen en el documental. L'exinternacional francès relata la situació de la següent manera: "Va intentar arribar amb el que tenia a la Masia i amb la seva família, i en un vestidor de futbol de vegades no hi ha tant d'afecte i d'amor".
Una Eurocopa frustrada i una marxa dolorosa
Aquest cúmul de circumstàncies van afectar molt Bojan, que tal com exposen els seus pares, "aquesta fama i aquesta pressió li generava una intensa angoixa. No podia sortir al carrer. Tenia ansietat i prenia ansiolítics per alleujar aquest estat". La situació es va agreujar encara més just abans de l'Eurocopa de 2008. Luis Aragonés tenia la intenció de convocar-lo, però el jugador de la Masia va decidir renunciar perquè no es veia preparat mentalment per afrontar un torneig així. "Va ser una situació complicada en l'àmbit mediàtic perquè la gent no sabia el motiu real de la renúncia i jo no ho podia exterioritzar", concreta Bojan al documental.
El darrer moment clau del llargmetratge es troba en la seva marxa del Barça. Després de desaparèixer dels plans de Pep Guardiola, el jugador de la Masia va decidir separar els seus camins del club que l'ha vist créixer. Al jugador li va fer molt mal no tenir minuts a la final de Wembley de 2011, que va guanyar el Barça, i va iniciar una sèrie d'aventures en equips com la Roma, l'Stoke City, on va patir una greu lesió, o el Vissel Kobe. Per a ell marxar del club barceloní va ser com "tallar el cordó umbilical". Amb tot, una carrera que no va superar les expectatives de gran part de l'afició culer, però que com bé diu Bojan, "eren unes expectatives que no m'havia creat jo i no crec que les compleixi gaire gent. Quan vaig entendre que aquestes no eren les meves expectatives vaig entendre que no era un fracassat". Perquè el concepte de l'èxit sempre és relatiu.