El fitxatge de Frenkie de Jong ha estat un gran encert de la secretaria tècnica però ha amagat dues tristes realitats. Una és diu Kevin-Prince Boateng i l’altra Jeison Murillo. El primer s’ha estrenat al Camp Nou i les sensacions han estat pèssimes. Imprecís, pesat i frustrat, si el ghanès ha de ser el substitut de Luis Suárez (avui, nefast de nou) la cosa no acabarà bé.
El cas Murillo és més alarmant. El central colombià va arribar amb l’etiqueta de pegat d’urgència però ni tan sols ha debutat a la Lliga -i potser hauríem de celebrar que així sigui-, però el seu fitxatge cada dia resulta més incomprensible.
Despertar o morir
El joc soporífer del Barça ha assolit el seu punt més àlgid en un partit que tots plegats intentarem oblidar com més aviat millor. Lió, Sevilla i Madrid en dues ocasions són les proves de foc que homes d’Ernesto Valverde hauran de superar si volen seguir vius en les tres competicions. El partit contra el Valladolid, però, no convida a l’optimisme: jugant així, qualsevol dels tres pròxims rivals esclafarà el Barça.
Hi ha qui dirà que la mala dinàmica respon a la càrrega de minuts de l’equip, però la realitat és que el Barça té un problema -i molt greu- a la sala de màquines. Contra el conjunt castellà Arturo Vidal i Aleñá han estat els interiors de Valverde i el pla, com a San Mamés, no ha funcionat. No es tracta de buscar culpables, però el denominador comú entre els dos partits duu cresta i va néixer a Xile.