Un jugador com Andrés Iniesta només podia tenir un comiat. El d'aquest vespre al Wanda Metropolitano de Madrid. Els seus números ja el converteixen en emblema d'un esport amb més de 150 anys d'història com és el futbol. El destí ha estat capritxós i generós. Sobretot analitzat amb perspectiva. Perquè Iniesta es va sentir maltractat per les lesions, però el seu talent i, sobretot, la seva tossuderia, van guanyar-li la guerra a la fragilitat muscular.
El resum dels 16 anys d'Iniesta al primer equip del Barça és tan breu com just: irrepetible. No busquin ningú com ell. No s'atreveixin a comparar ningú amb ell. Perquè és únic. No és ràpid. No fa gols. No remata de cap. Però ho té tot. I està tocat per una vareta màgica.
El futbol ha creuat els seus moments més dolços amb els del manxec. A Stamford Bridge, quan va bufar perquè aquella pilota eliminés el Chelsea i classifiqués per la final de la Champions el Barça del primer triplet. O quan va enviar-li una passada a l'espai perquè convertís, per primera vegada, la selecció espanyola en campiona del món en una pròrroga agònica a Sud-àfrica.
Les seves llàgrimes, a la banqueta del Wanda després de consumar la seva enèsima exhibició vestit de blaugrana, no són només seves. Tothom plora la marxa d'Iniesta a la Xina.
Els seus dies a can Barça estan comptats. Iniesta farà un pas al costat mentre demostra que encara té futbol a les botes. El seu gol, el 0-4, és just amb un jugador que no s'ha cansat de col·leccionar ovacions. Al Camp Nou i en innombrables estadis. Com avui.
El doblet, a falta de posar-li el llaç a la Lliga, resta al·licients al final de temporada del Barça, però els culers ja tenen un motiu de pes per seguir connectats fins al 20 de maig. Cinc jornades per dir adéu a Iniesta. Poc a poc. De la mateixa manera amb la que ell ha forjat la seva llegenda.