Quants records d'estiu tenim associats, gairebé sense adonar-nos-en, a alguna Eurocopa? La competició futbolística de nacions més important d'Europa és com les mosquiteres, la crema solar o el cafè amb gel: un element comú dels estius que puntualment, cada quatre anys, a finals de juny permet als malalts del futbol passar-se un mes sencer pendents cada tarda del televisor, provocant que un duel entre seleccions tan remotes com Noruega i Àustria pugui esdevenir, mai se sap, un partit vibrant per algú nascut potser a Sant Hilari Sacalm. Enguany el coronavirus ha obligat a suspendre l'Eurocopa 2020, la primera de la història que s'havia de disputar de forma itinerant a diversos països a la vegada i que, de moment, s'ha ajornat fins a l'any vinent. Per tal d'assegurar la finalització de la Lliga i de la Lliga de Campions, el futbol europeu ha hagut de prescindir del torneig de seleccions més carismàtic del continent, per això a ElNacional.cat volem rememorar els quatre moments més inesperats de la història de les Eurocopes.
Perquè l'Eurocopa, sigueu o no sigueu amants del futbol, té alguna cosa que no es pot negar: la capacitat de fer-nos creure que els somnis són possibles i que el futbol també és capaç de fer viure tot un país sencer, durant algunes setmanes d'estiu, dins un conte de fades.
1. El penal més famós de tots els temps
Belgrad, 20 de juny de 1976. Després d'empatar 2-2 durant els noranta minuts, Txecoslovàquia i Alemanya Federal es disputen el campionat d'Europa a la fatídica tanda de penals. A una banda, la poderosa Alemanya de Beckembauer, Maier, Vogts, Hoeness o Müller, actual campiona del món i columna vertebral d'un Bayern de Munich que encadena tres Copes d'Europa consecutives; a l'altra, la modesta selecció txeca on només dos dels seus homes juguen a l'estranger. En arribar a l'última ronda de penals i amb un marcador de 4-3 pels txecs, Antonin Panenka té l'opció de proclamar campiona la seva selecció si marca el penal decisiu. No en té prou, però, amb xutar el més important de la seva vida. No en té prou en saber que és el penal més important de la història del seu país. Agosarat, ambiciós i fabulosament foll, decideix convertir aquell penal en el més famós de la història del futbol: s'apropa a la pilota i la pica lleugerament, enganyant absolutament al porter alemany, que ja des del terra observa com la pilota entra plàcidament i calmadament al fons de la xarxa mentre Panenka esdevé ja per sempre un mite del futbol retro capaç de batejar, dècades més tard, la millor revista futbolística editada al món en castellà.
2. La samarreta més bonica del món
Hi ha samarretes de futbol precioses, i n'hi ha que amb el temps encara esdevenen més boniques gràcies al record que representen. L'any 1988 la selecció holandesa va disputar l'Eurocopa d'Alemanya amb una de les equipacions més recordades de la història del futbol, una samarreta somiada per Braque i Picasso i que amb els anys esdevindria una icona retro pel seu disseny, senzill però captivador. La samarreta d'aquella Holanda entrenada per Rinus Michels i amb un jove Ronald Koeman a la defensa ha passat a la història pel seu disseny cubista, sí, però sobretot per ser la samarreta amb la qual Marco Van Basten va marcar el gol més imprevisible de la història de les Eurocopes: a la segona part de la final contra la Unió Soviètica i amb 1-0 al marcador, el davanter del Milan que Cruyff tants cops va voler fitxar pel Barça sense arribar-ho a aconseguir mai va engaltar una centrada que ningú esperava que rematés. La clàssica passada que sembla que no hagi de dur enlloc, però, es va convertir en una rematada de volea des de l'extrem de l'àrea que va fer una paràbola perfecta, entrant per tota l'esquadra i assegurant el triomf d'Holanda per primera i última vegada en una competició continental, curiosament damunt la mateixa gespa on catorze anys abans la taronja mecànica de Cruyff havia perdut contra Alemanya Federal la final d'un Mundial on l'equip que va passar a la història va ser el perdedor.
3. Guanyar l'Eurocopa estant de vacances
L'estiu de 1992, mentre a Barcelona es preparaven els Jocs Olímpics, als Balcans se seguia lliurant una guerra fratricida entre les nacions de l'antiga Iugoslàvia. Arran de la guerra, la FIFA va impedir que la selecció iugoslava disputés competicions internacionals mentre durés el conflicte, i escassos dies abans de l'inici de l'Eurocopa de Suècia, la UEFA va haver de convidar una selecció no classificada per tal que fos el 8è equip participant a la cita: Dinamarca. El discutit seleccionador, Moller Nielsen, va anar trucant un per un a tots els jugadors, demanant-los que abandonessin les seves vacances, fessin les maletes i es preparessin per disputar el torneig. D'entre ells, la gran estrella nacional es va negar a participar-hi: Michael Laudrup, proclamat campió d'Europa amb el Barça feia escassos dos mesos i molt crític amb la filosofia de joc del seleccionador danès, va declinar l'oferta i es va negar a participar en una Eurocopa en la qual Dinamarca era clarament el combinat més dèbil. El que ni Laudrup, ni Moller Nielsen ni segurament ningú s'esperava, però, era que dues setmanes més tard la selecció danesa hauria estat capaç de superar la fase de grups i de plantar-se a la gran final després d'eliminar la França de Ginola, Cantona, Deschamps o un ja veterà Platini. En la final, disputada contra la sempre favorita Alemanya, aquell equip convidat a última hora i que havia vingut a participar sense fer una preparació física pel torneig va imposar-se contra tot pronòstic als germànics amb un estelar Peter Smeichel sota pals i un brillant Bryan Laudrup -el germà de Michael- a la davantera, aconseguint el primer i únic títol de la història del futbol danès en un estiu tan inoblidable que a Dinamarca, fins i tot, van fer una pel·lícula titulada Estiu 1992 per rememorar-lo.
4. El triomf èpic dels fills de Zeus
Etimològicament parlant, la paraula 'èpica' significa "història que representa fets llegendaris", per això és impossible no fer-la servir per recordar l'estiu que Grècia es va proclamar contra tot pronòstic campiona d'Europa. Ho va fer, a més, de forma purament èpica, guanyant tots els partits per la mínima, basant tot el seu potencial en la defensa i, sobretot, guanyant a la final a Portugal, l'equip amfitrió i gran favorit per aixecar el títol. Ares i Atena, fills de Zeus, eren considerats per la mitologia grega com els déus de la guerra; Ares representava la valentia, la força incansable i la virilitat, mentre que Atena era l'exemple de l'estratègia i la saviesa, elements tots ells que aquell equip entrenat pel veterà Otto Rehagel i que no tenia a cap jugador de renom a l'onze titular van posar en pràctica durant l'Eurocopa de Portugal, eliminant primer a Espanya, després a la poderosa França d'Henry i Zidane, a semifinals la Txèquia de Nedved, Köller o Baros i a la final, en un estadi Da Luz ple a vessar de portuguesos, a la Portugal de Figo, Deco i Cristiano Ronaldo, que sobre la gespa de Lisboa i amb unes llàgrimes que recordaven a les d'Aquil·les plorava desconsoladament mentre Karagounis, Zagorakis, Nikopolidis, Charisteas i la resta dels fills de Zeus de qui mai més en vam saber res aixecaven el títol de campions.