Com ha deixat ben clar al seu espot de campanya (còpia descarada d’un vídeo dels laboristes per a les eleccions generals del Regne Unit del 2019), la CUP s’ha presentat als comicis municipals per fer fora del país els alcaldes sociovergents. Vist que els cupaires han fracassat en el seu intent d’arrossegar la casta processista a la via unilateral —de fet, la CUP ha estat una crossa mandrosa i patètica de les mentides de l’esquerrovergència d’ençà del 2017— els seus alcaldables han tornat a les fórmules retòriques que els han funcionat tota la vida. Així ha fet Basha Changue a Barcelona, essent l’única candidata que parla d’impulsar una aposta pel decreixement en una ciutat que, si d’alguna cosa pot presumir (degut al pobrisme militant de la seva actual mandatària i una classe mitjana saquejada per l’Estat, mancada d’incentius i de perspectives vitals) és d’ésser vinguda a menos.

🔴 Debat TV3 | Debat electoral de Barcelona i fact-checking, DIRECTE
 

Per tornar a l’Ajuntament, després d’haver-ne quedat fora fa quatre anys, la CUP ha exhibit novament una candidata forjada amb el glamur de l’activisme. Changue compleix el currículum a la perfecció: és veïna de Nou Barris, relativament jove (una napbufa, si la comparem amb els gerontòcrates d’ERC i Convergència), filla de la immigració guineana-cordovesa i amb una sòlida experiència política a les espatlles, primer a l’Ajuntament de Moià com a regidora i després al Parlament com a diputada. Basha és una cupaire feta en mil sufixos: anticapitalista, antiracista, afrofeminista i segur que me’n deixo algun, perquè enguany la complexitat filosòfica d’una persona s’emparenta a un sumatori d’istes. Però la seva experiència no és cosa de mera boquilla: al Parlament l’hem vista liderar iniciatives contra el racisme institucional, la desigualtat i la LGTBI-fòbia.

Changue i els altres candidats, en el fons, busquen el forat electoral que havien tingut abans del 2017, quan la CUP aprofità la corrupció sociovergent per erigir-se en el nou independentisme de mans netes

Tot i que els antropòlegs ens han explicat manta vegada la inexistència de les races (i la inexactitud de classificar els humans mitjançant la taxonomia de la pell), la nostra herència cultural s’imposa i la candidata Changue ha aconseguit cridar l’atenció per la seva tonalitat corporal. El fet no és menor, atesa l’exasperant blancor de la majoria d’alcaldables del país, de l’encara més dolorosa (i escassament representativa) blancor de la majoria de diputats del nostre Parlament i, per què no dir-ho, de la blancor quasi oceànica de les cares més visibles d’universos nostrats com ara el mediàtic. Li plagui o no, Changue corporeïtza una diferència que, més que de classe o discurs, és d’allò que anomenàvem raça. Des d’aquesta perspectiva, la candidata pot explicar amb coneixement de causa que topar amb la bòfia no sempre és bona notícia.

Té gràcia que, durant la campanya, un projecte polític d’esquerra radical com el de la CUP barcelonina s’hagi fonamentat mitjançant un discurs quasi xenòfob contra aquesta curiosa raça anomenada turista. El programa dels cupaires inclou idees compartides per l’esquerra de la ciutat com ara limitar la presència de creueristes als nostres carrers, però s’emociona amb idees de bomber com ara prohibir els vols turístics a l’aeroport (difícil, no només perquè la llibertat de moviments sigui un dels pilars d’allò que a Occident anomenem civilització, sinó perquè l’Ajuntament, per desgràcia, no té cap mena de competència en l’afer). Aquest és un aspecte del programa cupaire que se’m fa simpàtic, no només pel fet que Changue m’alliberi de la manada de bípedes que bloquegen la portalada de casa, sinó perquè em pregunto com ens el prendríem quan fem de guiris pel món.

Mercès al xou de la Bonanova i l’aparició dels nazis de Desokupa a l’Upper, la CUP ha pogut abanderar de nou la defensa de l’ocupació com a metàfora de la justícia social i un dels condicionats per evitar l’exili dels indígenes barcelonins dels seus barris de tota la vida. Els cupaires s’han quedat sols en aquest terreny i la cosa els ha servit per diferenciar-se de tots els altres partits com si, en el fons, fins i tot Ada Colau s’hagués convertit al centrisme. Changue i els altres candidats, en el fons, busquen el forat electoral que havien tingut abans del 2017, quan la CUP aprofità la corrupció sociovergent per erigir-se en el nou independentisme de mans netes. La vida té molta ironia, car qui engreixà els vots dels cupaires fou precisament Artur Mas, conscient que el secessionisme també havia de comptar amb els fills i nets dels convergents, presos d’un sobtadíssim atac d’esquerranisme.

En el fons, la CUP ha tornat a convertir-se en l’escombreta convergent. Lluny de blasmar l’avarícia dels alcaldes que impulsen camps de golf a cop de comissió, els cupaires farien bé d’agrair-los l’existència com aigua de maig. Si tornen als ajuntaments, serà, en termes marxistes, per un gir de pura dialèctica. També hi podran parlar d’independència i de la via unilateral, of course; ara que, també mercès a ells, aquests són uns conceptes que no fan mal a ningú, espantosament blancs.