Aleix Vidal Quadras fundà Vox tot just quan la Convergència d’Artur Mas virava cap a l’independentisme. Santiago Abascal s’apropià de l’invent l’any en què Catalunya celebrava el Tricentenari dels fets de 1714 i, en l’actualitat, el partit ultra s’ha consolidat a tot Espanya aprofitant el cangueli que l’autodeterminació del país encara provoca a Pedralbes i entre els burgesos madrilenys. Si el centredreta català fos liderat per Xavier Trias i els conciutadans haguessin oblidat l’1-O, Abascal ja tornaria a cobrar d’una guingueta del PP i Feijóo s’imposaria còmodament el 23-J. Catalunya no és l’únic factor que explica l’auge de Vox; ara sembla una cosa molt llunyana, però a les generals del 2019, fou Pedro Sánchez qui engreixà els d’Abascal per afeblir el PP, disparant l’escissió dretana i ressuscitant l’aznarisme per acabar d’enviar Pablo Casado a la paperera de la història.

Amb una capacitat de transformació i cinisme difícils d’igualar, Sánchez ha canviat de tàctica, utilitzant Vox com a espantall per escampar tota la demagògia que calgui sobre l’adveniment del feixisme a Espanya (és un gest que, dissortadament, també comparteix l’independentisme, amb un èxit ben comprovable a les darreres municipals). En aquest context, i atès que el seu partit ja no és un moviment contestatari de l’alt-right, sinó una formació que governa a moltes comunitats del regne, Abascal s’ha adaptat a un discurs que ja no té esma de presentar-se com a salvador d’Espanya, presumint només de ser l’eina més útil per derogar les lleis del sanchisme. Lluny de destruir el sistema autonòmic (del qual viuen molts dels diputats regionals de Vox), Abascal ara sospira per una “Espanya sense fronteres ni multinivells” on els homes i les dones puguin gaudir dels mateixos drets.  

De fa molts mesos, Abascal ha abandonat la seva positura de 'macho' cavalcador d’animalons per abraçar la corbata del vicepresidenciable de Feijóo

Conscient del fet que la destrucció del sistema autonòmic necessitaria un canvi constitucional, l’Abascal del 2023 ha tornat a la vella idea de Ciutadans segons la qual caldria impulsar la suspensió immediata de les autonomies que emprin recursos de l’autogovern per atemptar contra la unitat d’Espanya (pobre Santi, haurà de començar la seva reconquesta pel kilòmetre zero!). Repassar el programa de Vox regala sorpreses, car la tendència anàrquica dels partits de la dreta europea topa de front amb un ideari d’enorme sobrepresència de l’estat, en àmbits com ara el sistema únic d’avaluació educativa o l’eliminació dels acords de lliure comerç agrícola entre les nacions d’Europa. Ja coneixem les teories econòmiques d’Abascal: per imposar el seu socialisme falangista, en tindrà prou tancant les ambaixades de la Generalitat i deixant de sufragar operacions de canvi de sexe.

De fa molts mesos, Abascal ha abandonat la seva positura de macho cavalcador d’animalons per abraçar la corbata del vicepresidenciable de Feijóo. El líder de Vox pot exhibir algunes victòries relatives en l’àmbit d’atacar l’excepcionalisme cultural català: la derogació d’allò que anomena la “marginalització de l’espanyol” en indrets com ara el País Valencià i les Illes Balears i el recent pacte amb el PP a Extremadura. Per contra, desercions sonades com la de l’esperpèntica Macarena Olona i aventures com ara la delirant moció de censura a Sánchez (protagonitzada per la mòmia d’en Ramón Tamames) retornen als d’Abascal a la sensació que Vox és només una agrupació de friquis radicals del PP. Des d’aquesta perspectiva, Feijóo s’apropa a Vox com Sánchez quan dirimeix el destí de Sumar, amb l’indissimulat objectiu d’absorbir l’invent adormint-lo dins l’administració.

En el fons, Abascal ha passat molt ràpidament de ser un reformista ultraconservador a un polític que, com els fundadors catalans de Vox, simplement aspira a refundar el PP acostant-lo de nou a les tesis de l’aznarisme més radical. Hi ha molts conciutadans de la tribu que temen l’arribada del líder ultradretà al Gobierno com si la seva aparició fos igual a tenir Franco reencarnat. Els recomano tranquil·litat i bons aliments: Abascal no ens prohibirà ballar sardanes, ni fornicar en català, perquè al conservadorisme espanyol sempre li ha plagut que siguem una cosa més aviat teatral, pintoresca i folklòrica. I ens podrem canviar de sexe quan ens surti de l’ànima, només faltaria, car això de la sanitat ens ho paguem nosaltres i als espanyols sempre els ha plagut que gastem, sigui en el que sigui. De fet, Abascal ja no ens fa por, perquè ara la tribu viu molt més escandalitzada per l’Orriols.

Si guanya, Abascal serà un funcionari més del regne. En cas de perdre, acabarà demanant feina en algun bufet d’advocats o en una facultat random del PP, com un tal Albert Rivera. El màxim que aconsegueixen els enemics de la nació nostra, ja ho veieu, és una propineta ben minsa. No els regaleu la vostra por. No val la pena.