Cada portada d’aquest dimecres és una peça del trencadís que és ara la política espanyola després de les eleccions generals 2023: les peces hi són però no se sap quina figura en sortirà. L’hora és tan greu que El Punt Avui diu al títol principal que no es mou ningú mentre les altres portades mostren tot de moviments, els típics de l’inici de qualsevol negociació on tots tenen cartes per guanyar, uns més bones i altres no tant, com és el cas d’Alberto Núñez Feijóo. El candidat del PP insisteix que vol presentar-se a la investidura, és a dir, envia al Rei el missatge que l’ha de triar a ell, encara que, sense els suports necessaris, la sessió d’investidura de Feijóo quedaria en un míting gratis, cosa que el Rei pot tenir el compte tal com fan els diaris, que no atorguen gaire espai de portada a les pretensions del candidat gallec.
A La Razón li és igual —per alguna cosa és el diari de l’aparell del PP— i anuncia en primera pàgina que el líder pepero “anirà a la investidura per a defensar el seu programa”. És el títol més patètic del dia. No només perquè Feijóo encara no ha estat cridat a presentar-se i aquest encàrrec no depén de la seva voluntat —ni de la voluntat de La Razón— sinó perquè qualsevol candidat a qui el Rei encarrega acudir a la investidura hi va “per defensar el seu programa”. A què hi aniria, si no? A explicar receptes de cuina a ses senyories o a demanar-los ajuda pel crucigrama? A entretenir-los amb jocs de mans? El poc talent i la ignorància del diari queden ben palesos amb el títol de l’editorial, que anuncia en portada com volent reforçar Feijóo: “És el guanyador qui va a la investidura”. No. Hi va el candidat que rep el reial encàrrec —una antigalla institucional, d’acord, però és el que hi ha— i és costum que el rebi qui té opcions de sortir investit, no el líder de la minoria majoritària, qui en té més ganes o qui abelleixi al diari del Grupo Planeta. Tindria gràcia que algú de la Zarzuela, fent-se l’ofès, truqués als amos de La Razón per recordar-los-hi i defensar els reials privilegis.
La resta de portades són com els monitors del control de seguretat d’un casino o un banc: cadascun mostra un racó diferent del mateix casino o del mateix banc, però semblen imatges d’indrets diversos i no vistes diverses del mateix edifici. La Vanguardia es fa ressò de la primera reacció solemne, automàtica i mandrosa del PSOE als cops de puny al pit de Junts: només negociaran dins la Constitució. És la mateixa cançó que repetia Mariano Rajoy des que va rebutjar el pacte fiscal que Artur Mas li proposava el 2012. El Periódico explica que Junts aprofita que té la clau per convocar una altra trobada de partits i entitats per fer front comú, etcètera, i que li diguin què ha de demanar a Pedro Sánchez a canvi dels seus vots. També és una cançó coneguda des que el 2013 es va formar el Pacte Nacional pel Dret a Decidir. En canvi, l’Ara diu que ERC ha fet un Junts a la Diputació de Barcelona —després uns i altres ens voldran fer dir que plou— i que de front comú, res de res.
A Madrid, El País segueix la línia d’aquests dies de mostrar la negativitat interna i les contradiccions externes del PP, que ara implora al PSOE per quedar i l’anomena “partit d’Estat”, quan no fa ni 24 hores li cridava “Que te vote Txapote” i considerava il·legítim el govern que encapçala perrosanxe. L’ABC disputa a La Razón la condició de diari d’abord del PP i explica que Feijóo vol que els barons regionals aclareixin d’una vegada els pactes amb Vox. És la mateixa pel·lícula que El País —els populares estan inquiets i disparen en totes direccions— però posant la càmera dins la seu del PP. El Mundo sembla que continuï en campanya —potser ja dona per feta la repetició electoral— i obre amb el papu Puigdemont, que vol menjar-se als nens que no tinguin vuit cognoms catalans, i acusa Sánchez de còmplice en l’operació de “doblegar l’Estat” que mouen els independentistes, sempre tan perillosos, violents i despietats. Ui sí.
