Repassant els monòlegs triomfants que Pedro Sánchez es cascà a El Hormiguero i El programa de Ana Rosa, el primer que sobta és admirar la transformació física-discursiva del president espanyol, un home més aviat tibat i d’escassa empatia, ara convertit en una mena d’osset de peluix afectat de noves masculinitats. Escric de fa temps que la política espanyola pateix un atac de processisme i és ben fàcil palesar-ho en un Sánchez que ha abanderat el discurs victimari de cara al 23-J, presentant-se com el centre de les calúmnies i del discurs incendiari d’això que anomena “la dreta mediàtica”. De fet, el mandatari del PSOE ha decidit sacsejar la campanya amb la vella idea d’apropiar-se d’un concepte ordit pel rival amb la intenció de modificar-ne el significat: el sanchisme, alehop, ja no és l’herència política del candidat, sinó la lectura malèfica que en fan els rivals d’ultradreta.

A mi em resulta molt simpàtic veure aquest new Pedro Sánchez adreçant-se als espanyols amb aquells ullets de xai que podrien ser els de Junqueras o Turull i visitant compulsivament els mitjans que ell mateix havia vetat durant quatre anys (la voracitat mediàtica del presidente no té límits, i tots els habitants del planeta que tenim un podcast temem que ens acabi oferint un interviu). Per molt artificial que sigui la positura (sabem que sota aquest personatge de cotó fluix s’hi amaga el killer de sempre, un supervivent batallador amb més vides que una gatinada), de moment la disfressa ha servit al líder socialista per remuntar lleugerament les enquestes. L’aposta de Sánchez, insisteixo, és netament processista i es basa en una equació que vindria a dir el següent: tota la mala llet i la violència que pateixo per part de la dreta és la mateixa ira que us perbocaran a vosaltres, si guanyen.  

Per aquelles casualitats de la vida, la campanya del PSOE té un caràcter bicèfal. Mentre Sánchez abandera el discurs de la por (equiparant l’auge de Vox i el viratge del PP a la ultradreta amb el retorn a les nits fosques del franquisme), el socialisme s’ha beneficiat d’una inesperada entrada al matx. No és altra que la de José Luís Rodríguez Zapatero qui, amb la patxorra típica dels antics presidents i l’energia d’un futbolista a qui l’entrenador demana salvar el partit quan manca un quart d’hora pel final, ha irromput a les tertúlies madrilenyes reivindicant sense embuts l’agenda politicosocial del seu partit: mai, però jamai, havíem sentit ZP apropiar-se amb tant d’entusiasme de la fi d’ETA com un mèrit de la seva administració i, ja que hi som, recordant a la parròquia progre que això del matrimoni entre persones del mateix sexe i les lleis de memòria històrica van ser una cosa molt seva.

Sota aquest personatge de cotó fluix s’hi amaga el killer de sempre, un supervivent batallador amb més vides que una gatinada

Aquest és el binomi amb què el PSOE intentarà desvetllar la trempera del milió de vots que va perdre a les municipals. Per aconseguir-ho, Sánchez disposa de poc temps per apel·lar al vot moderat i convèncer-lo dels avantatges d’un govern Frankenstein amb indepes i antics simpatitzants del terrorisme, en comparació amb el d’una coalició tendent a l’ultraconservadurisme. El president espanyol no ho tindrà fàcil: creia que els indults no només pacificarien Catalunya (cosa que, malgrat la indigència política i la moral servil de l’independentisme, no ha acabat aconseguint del tot), sinó que la majoria d’espanyols oblidaria ràpidament que els presos polítics són al carrer. És en aquest sentit que Sánchez depèn en grandíssima mesura de l’ajuda del PSC: presumiblement, sense arribar a l’efecte Chacón, Salvador Illa podria arribar als vint diputats i decantar la balança a l’esquerra.

Sánchez viu prou tranquil amb l’aquiescència dels partits catalans: per molta duresa que impostin durant la campanya, sap que l’espantall de l’alternativa Vox acabarà provocant que li facilitin la investidura. També pel que fa a la mateixa campanya electoral, un art de la política on ha guanyat força seguretat, sobretot si el comparem amb el seu rival immediat. Mentre a cada nova entrevista Feijóo divideixi a la meitat el preu real de les taronges, Sánchez pot continuar mantenint les esperances de salvació intactes. L’han donat mil vegades per mort i sempre se n’ha sortit. Es creix en l’adversitat i, com em va dir un actual ministre seu la mar de simpàtic, és molt millor que no te’l trobis en un carreró fosc perquè tens molts números per acabar-hi dormint eternament. Si és el cas, Sánchez haurà enterrat tres líders del PP liderant un PSOE amb minoria parlamentària. Pas mal, Pedro.

Tot plegat té la seva gràcia, perquè la del 23-J és segurament la campanya en què el sobiranisme tindrà més poder per decantar la investidura d’un president espanyol i, nogensmenys, hom té la sensació que Esquerra, Junts i la CUP hi acabaran essent uns simples convidats de pedra. Això, cal admetre-ho, també és un dels mèrits de Sánchez. Els indults, ja ho sabem, tenien un preu. Doncs ja el veieu. Ara, si més no, ens l’exigiran amb la bandera de l’Arc de Sant Martí al canell i una veueta de noves masculinitats que és la mar de moni. Ja em direu de què coi ens podem queixar...