Aquest dijous ha arrencat una altra campanya electoral, la de les europees. Com totes les eleccions anteriors celebrades a l’Estat espanyol, la campanya i el debat tenen poc a veure amb la Unió Europea —la política migratòria, per exemple— sinó amb demostrar que el govern espanyol no té la legitimitat ni l’estabilitat que convenen o, altrament, que l’actual coalició governamental funciona i que l’alternativa inclou obrir pas a l’extrema dreta, etcètera. La primera actitud té un suport mediàtic gran. Entre els peons de brega d’aquest entorn hi figuren els diaris del Trio de la Benzina, que aquest divendres tornen a endur-se les medalles d’or, plata i bronze en la competició de portades sincronitzades.
El tema és —un cop més, un altre— la fragilitat parlamentària de l’executiu de Pedro Sánchez, que aquest dijous va haver de retirar la proposta de Llei del Sòl una hora abans de la votació al Congrés perquè Sumar, l’aliat principal, volia votar-hi en contra. El Mundo exagera dramàticament i parla de “rebolcada del Congrés” a una “llei essencial” que el govern “no ha estat capaç” de pactar amb Yolanda Díaz “ni de negociar-ne una alternativa amb el PP”. L’ABC parla de “bloqueig legislatiu inèdit en democràcia”, que més que una exageració és, directament, una mentida interessada. Només compara-ho amb la renovació del Consell General de Poder Judicial, que està encallada fa cinc anys i que encaixa millor en el concepte de “bloqueig legislatiu inèdit en democràcia”. La Razón encara és enderiada amb fer títols on apareguin plegats Carles Puigdemont i Pedro Sánchez perquè creu que així perjudica el cap del govern espanyol.
A l’altra banda del ring hi ha El País i La Vanguardia. El diari madrileny sembla entre indignat i escandalitzat perquè el Partit Popular Europeu ja no amaga que, per conservar la presidència de la Comissió i fer majoria a l’Europarlament, pactarà amb l’extrema dreta italiana perquè sembla menys extrema. El diari barceloní fa un títol —típic seu quan no vol complicacions— on es parla amb aparent incisivitat d’una banalitat o d’una cosa ja coneguda: “Sánchez i Feijóo s’aboquen a un altre tens duel electoral”. Carai. No ho sabia ningú, això. El diari monàrquic també aprofita que Felip VI visitava les jornades del Cercle d’Economia —sempre esdeveniments a porta tancada i lluny del carrer— per publicar una foto del rei amb gestualitat d’estadista.
Almenys l’Ara afegeix al peu de foto de portada que dos centenars de veïns del Parc Güell van protestar per la desfilada de Louis Vuitton perquè “privatitza” i “turistifica” aquell espai, els causa incomoditats, etcètera. La Vanguardia, que també publica la imatge en portada, no en diu res, de la protesta. Els mossos d’esquadra van pegar als manifestants que volien barrar el pas a tres vehicles de luxe que duien als assistents a la desfilada. Els vídeos penjats a les xarxes socials (com ara aquest o aquest) provoquen un cert malestar i un xic d’irritació per la violència que fan servir els agents contra gent més aviat gran. Alguns mossos semblen molt esverats. Les imatges fan pensar si la gent s’ha de poder enfadar i demostrar-ho al carrer sense que la policia els rebi carregant a garrotades a la primera de canvi.
En fi. Sigui com sigui, no hi ha cap diari que hagi gosat publicar en portada el contrast entre el glamur de la desfilada dins el parc i la ràbia dels veïns al carrer. Era una oportunitat per tornar a parlar de l’enuig que entre molts ciutadans aixeca el fet que Barcelona i altres ciutats i indrets semblin més un aparador per als visitants que una ciutat per als seus residents, que se’n senten expulsats o menystinguts. A les illes Canàries i també a les Balears s’hi han celebrat no fa gaire manifestacions contra els excessos de model turístic actual. Aquesta del Parc Güell no era tan gran, ni de bon tros, però potser sí que era significativa.
