“Quan el mal ve d’Almansa, a tots alcança”

Tal dia com avui de l’any 1707, fa 319 anys, a Almansa (província de la Manxa, de la Corona castellanolleonesa) i en el context de la Guerra de Successió hispànica (1701-1714/15), es produïa la batalla d’Almansa, un dels enfrontaments més importants d’aquell conflicte i que tindria com a resultat la victòria de les tropes borbòniques. El resultat d’aquella batalla provocaria la ràpida ocupació borbònica del País Valencià, la destrucció del seu edifici polític —que datava de l’època de la conquesta catalanoaragonesa liderada pel rei Jaume I (segle XIII)— i la proscripció i persecució de la llengua i de la cultura valencianes. Poc després, amb l’ocupació borbònica de València cap i casal, el rei Felip V ordenaria picar tots els escuts quadribarrats de la ciutat “para que los valencianos olviden que un día fueron libres”.

En aquella batalla s’hi varen concentrar més de 50.000 efectius. Per una banda, l’exèrcit austriacista, format per 16.800 soldats d’infanteria i d’artilleria i 6.000 soldats de cavalleria. I, per l’altra, l’exèrcit borbònic, format per 20.000 soldats d’infanteria i d’artilleria i 8.100 soldats de cavalleria. En aquella batalla s'hi donaria la curiosa circumstància que el comandant de les tropes austriacistes, principalment angleses, portugueses i valencianes, seria el francès Henri de Massue, comte de Galway, exiliat a Anglaterra per la persecució del règim de Lluís XIV als calvinistes francesos. I el comandant de les tropes borbòniques, bàsicament franceses i castellanes, seria l’anglès James Fitz-James Stuart, duc de Berwick, exiliat a França amb el seu pare biològic, el rei Jaume II d’Anglaterra, i la seva mare, l’amant del rei, Arabella Churchill.

A partir del resultat d’aquesta batalla i de les seves conseqüències (l’ocupació borbònica francocastellana i la destrucció de la personalitat nacional valenciana), la societat del País Valencià crearia la dita popular “Quan el mal ve d’Almansa, a tots alcança”, que, poc després, es completaria amb una altra dita popular que diu: “De ponent —de Castella—, ni gent, ni vent, ni casament”.