Tal dia com avui de l’any 54, fa 1.971 anys, a Roma (llavors capital de l’Imperi romà), hi moria l’emperador Claudi (quart emperador romà i quart de la primera dinastia imperial, anomenada julioclàudia) i, tot seguit, el Senat proclamava Neró, fill adoptiu i gendre del seu antecessor. Neró, nascut l’any 37 (tenia 16 anys quan va ser proclamat), havia estat adoptat per Claudi després del matrimoni de la seva mare, Agripina, amb l’emperador (49). Poc després, quan va complir els quinze anys (54) i quan ja havia estat nomenat hereu al setial imperial en detriment de Britànic (fill biològic de l’emperador), va ser casat amb Clàudia Octàvia —de catorze anys i filla biològica de Claudi— amb l’objectiu de reforçar la seva qualitat de successor.

Neró va ser un governant amb un gran talent polític, però amb una escassa capacitat de treball. Però passaria a la història com l’autor del gran incendi de Roma (del 19 al 24 de juliol de l’any 64). Roma era la ciutat més poblada del món (albergava uns 500.000 habitants), però amb un urbanisme caòtic (format per carrers estrets i tortuosos, traçats sense cap mena de planejament previ) i amb un parc immobiliari molt precari (de construccions de materials tous —parets de tàpia— i inflamables —bigues de fusta i sostres de palla—). Per aquest motiu, l’incendi es va propagar amb una gran velocitat i amb una extrema violència, i va calcinar parcialment o totalment deu dels catorze districtes de la capital, especialment els més humils.  

Segons alguns historiadors coetanis, aquell incendi hauria provocat uns 25.000 morts per asfíxia, calcinació o aixafaments, i hauria deixat més de 300.000 persones sense casa. Davant d’aquella emergència, Neró va ordenar que obrissin les portes dels grans edificis públics (amfiteatres, teatres, circs, temples) per a allotjar la població damnificada. Un fet insòlit que no impediria que, des d’un bon principi, la societat romana del moment l’acusés d’ordenar l’incendi per a destruir aquella caòtica trama urbanística i arquitectònica i substituir-la per un planejament ordenat i racional. Alguns historiadors coetanis sostindrien que elements al servei de Neró haurien estat vistos calant focs en diversos punts de la ciutat.

Segons les mateixes fonts coetànies, quan aquella brama ja no tenia aturador, el mateix Neró va assenyalar les comunitats cristianes clandestines —formades per elements de l'oligarquia urbana romana i considerades grupuscles dissidents del règim— i va ordenar la persecució, la captura i l'assassinat de centenars de persones d’aquest col·lectiu confessional. No obstant això, la historiografia moderna ha posat en qüestió aquest relat i sosté que ni l’emperador hauria ordenat l’incendi, ni els cristians haurien estat víctimes d’una massacre. Sostenen que aquell incendi hauria tingut un origen fortuït i una gran dimensió a causa de les circumstàncies que afavorien la seva propagació, i que la persecució de l’Estat s’hauria centrat en els saquejadors.