Tal dia com avui de l’any 1809, fa 217 anys, a Santpedor (llavors departament de Montserrat, amb capital a Barcelona); Isidre Lluçà i Casanoves —que la tradició considera el Timbaler del Bruc— moria al llit de casa seva a causa del tifus. En aquell moment, una epidèmia de tifus estava afectant el territori de la Catalunya central. Aquest fet desmenteix la tradició que fa morir el Timbaler en el decurs de la batalla del Bruc (6 de juny de 1808) que va enfrontar l’exèrcit regular del Primer Imperi francès contra la insurgència antibonapartista catalana. Cal recordar que, poc abans (6 de maig de 1808), el rei Ferran VII d’Espanya s’havia venut la corona espanyola a l’emperador Napoleó I de França, i aquest havia separat Catalunya del lot i l’havia incorporat al Primer Imperi francès com una regió més.
A més, la investigació historiogràfica contemporània ha revelat que la gesta que s’atribueix al Timbaler durant aquella batalla és falsa i obeeix, únicament, a la fabricació del mite. En el moment de la batalla, Lluçà no era un nen —com afirma la tradició— sinó un fadrí de disset anys; és a dir, que en aquell context històric i cultural era un home en edat de casar. La mateixa investigació també ha revelat que la intervenció del Timbaler, si és que es va arribar a produir (es dubta de l’existència d’un timbaler a les files d’aquella insurgència), hauria tingut un paper totalment intranscendent en el resultat d’aquell enfrontament. Investigacions historiogràfiques més recents, afirmen que Isidre Lluçà mai no va ser el Timbaler, sinó que ell o algú li va atribuir aquest paper quan s’estava fabricant el mite.