Tal dia com avui de l’any 1640, fa 385 anys, a Lisboa —al Palau de Ribeira—, els estaments del poder del país (mercaders, noblesa i jerarquies eclesiàstiques) proclamaven Joan de Bragança rei de Portugal, que regnaria com a Joan IV de Portugal. D’aquesta forma, Portugal, incorporada —pràcticament per força— al conglomerat hispànic després de la mort del rei Enric el Cardenal (1580), recuperava la seva independència. Durant la dècada precedent a la proclamació de Lisboa (1630-1639), Joan de Bragança, rebesnet del rei Manuel I de Portugal (1495-1521), havia articulat al voltant de la seva figura un potent partit independentista que era àmpliament seguit a l’interior del país i que tenia importants suports a l’exterior (Anglaterra, Països Baixos i Suècia).

El projecte independentista de Joan de Bragança s’havia començat a forjar durant el regnat del monarca hispànic Felip III (1598-1621), quan la crisi per la caiguda de les trameses de metalls americans confirmava que la cancelleria de Madrid mai no podria complir les promeses de riquesa que havia donat a les oligarquies nobiliàries i a les classes mercantils lusitanes en el moment de l’annexió (1580). Ara bé, amb la coronació del rei hispànic Felip IV (1621), i sobretot amb l’intent d’implementació de les polítiques del seu primer ministre, el comte-duc d’Olivares (1623-1640), la tensió incrementaria notablement i els mateixos estaments de poder portuguesos que el 1580 havien donat suport a la incorporació del país a l’edifici polític hispànic, el 1640 se sumaven al projecte de Joan de Bragança.

No obstant això, el descontentament portuguès remuntava a unes dècades abans: des que la monarquia hispànica s’havia demostrat incapaç de defensar les colònies del Brasil —que Portugal havia aportat al conglomerat hispànic— de l’acció i de la depredació de comerciants i pirates neerlandesos, francesos i anglesos, amb les enormes pèrdues econòmiques que això representava per a les oligarquies portugueses (inicis del segle XVII).  Aquest descontentament incrementaria a partir del moment en què el castellà Olivares —primer ministre de Felip IV— va proposar que portuguesos i catalans (les societats hispàniques que havien esquivat la crisi dels metalls americans) paguessin la part principal de la factura militar (els tercios que guerrejaven arreu del continent europeu); va desaparèixer, definitivament, qualsevol possibilitat d’entesa.