Tal dia com avui de l’any 1939, fa 84 anys, en el context dels darrers dies de la Guerra Civil espanyola (1939-1939) es produïa una tràgica concentració de refugiats republicans al port d’Alacant, que esperarien infructuosament que els vaixells britànics, francesos i nord-americans emplaçats a la Mediterrània els embarquessin i els conduïssin a l’exili. Aquella massa de refugiats, formada per polítics, caps militars i població civil, es va concentrar al port durant tres dies (29 de març a l'1 d’abril). Els vaixells no van arribar mai i les tropes rebels van acabar entrant a la ciutat, els van fer presoners i els van conduir a camps de concentració.
Aquella massa de refugiats procedia de la meitat sud del País Valencià, un dels darrers reductes republicans. Segons algunes fonts, el socialista Juan Negrín, president del govern espanyol, havia promès que totes aquelles persones que arribessin al port d’Alacant serien embarcades cap a l’exili del sud de França o de la colònia francesa d’Algèria. Però la realitat va ser ben diferent. Algunes fonts relaten que durant aquella angoixosa espera es van produir escenes de desesperació que van provocar escenes de moltíssima tensió i que va conduir a algunes persones al suïcidi. La promesa de Negrín no es veuria mai complerta.
L’únic vaixell que va arribar al port d’Alacant va ser l'Stanbrook, de bandera britànica. Aquest vaixell carboner embarcaria 2.638 persones, que, pocs dies després, arribaven al port de Mers el-Kebir (colònia francesa d’Algèria). En canvi, els més de 12.000 refugiats restants quedarien en mans de l’exèrcit rebel. Aquella comunitat valenciana exiliada (les persones que havien sortit dels ports de València i d’Alacant) se sumaria a la comunitat catalanoparlant algeriana, descendents de menorquins i d’alacantins que havien emigrat al nord d’Àfrica a finals del segle XIX, i formarien un grup cultural relativament compacte, que seria molt actiu fins a inicis de la dècada dels seixanta.